Lisa Fischer: "Els Stones segueixen per amor a la música"

El documental A 20 passos de la fama va desplaçar el focus fins a les background singers, les coristes que recolzen els grans del rock i els fan brillar. Una és Lisa Fischer, corista dels Rolling Stones del 1989 al 2015, enrolada també en gires de Tina Turner, Sting i altres artistes, que emprèn ara un nou rumb en solitari amb parada, avui, a Barts (21.00 h, Guitar BCN).

–És una sorpresa veure-la com a artista en solitari. ¿Una resposta a l’impacte de la pel·lícula?

– Sí, en bona mesura és així. La pel·lícula va fer possible que molta gent s’adonés del treball de les coristes. Va ser molt emocionant.

–¿Què va pensar quan el realitzador Morgan Neville li va dir: «Fem un documental sobre les coristes»? 

–¡Oh, Déu meu! ¡D’entrada vaig pensar que estava boig! Va venir a veure’m a un concert de Sting i la seva idea em va semblar bonica i boja. A Nova York ens coneixem gairebé tots, però no havia coincidit mai amb Merry Clayton, la veu original de Gimme shelter, ni amb Táta Vega. Va ser molt maco.

–Fa la impressió que no va voler mai ser una estrella, només cantar. 

–Molts amics tenien un objectiu clar: compondre, buscar un contracte… Jo era feliç formant part d’un grup, acoblant les veus, les harmonies.

–¿Les seves arrels estan en el soul? 

–Les meves àvies cantaven a l’església i es van assegurar que els seus néts també ho fessin. Vaig cantar-hi i després a casa vaig créixer escoltant molta Tamla Motown, i Nat King Cole, Otis Redding, Diana Ross…

–La feina amb els Stones va començar amb Steel wheels (1989), disc i gira. 

–Primer vaig treballar amb Mick [Jagger] en la seva gira en solitari, i quan els Stones van decidir reunir-se el més fàcil va ser mantenir-me. Vaig aprendre molt amb Mick, em va ensenyar a cantar la seva música. Va ser una experiència vital més enllà de la música.

–Amb moments de lluïment: Gimme shelter. 

–Abans del 1989 no portaven vocalistes femenines a les gires, i per a mi va ser una oportunitat de transmetre energia i de viure la bellesa d’aquella cançó. La forma en què Keith [Richards] la toca és com si algú estigués plorant. ¡Els dono les gràcies per haver-la compost!

–¿Per què creu que segueixen tocant?

–Per amor a la música: la viuen, respiren i disfruten, i aquest amor va i ve com una pilota entre l’escenari i el públic, i segueix i segueix...

–¿És natural que una banda de rock’n’roll inclogui veus de soul per transmetre passió? 

–Té sentit pensant que blues i soul era el que escoltaven quan van començar. Quan Merry Clayton va entrar a l’estudi per gravar Gimme shelter, el 1969, va ser un pas en aquesta evolució natural. I amb mi, un pas més.

–El 1991 va treure un disc en solitari, So intense, que li va donar un hit i un Grammy. ¿Per què no en va gravar més?

–Volia fer-ho, però el president de la companyia se’n va anar i vaig canviar de segell. Allà s’ho van repensar i em vaig quedar sense companyia. Vaig estar un temps afectada, confusa. Però només volia cantar i vaig seguir.

–Ja no està amb els Stones. 

–No, no vaig anar a Cuba amb ells perquè he tingut ofertes meravelloses per fer els meus propis concerts. Estic en un bon moment, però els trobo a faltar. Eren una família per a mi.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

–¿S’ha de ser valent per dir no als Stones?

– [Riallada] ¡No sé si valienta o boja! Fa por, sí, però això m’ha connectat amb el meu perfil de cantant: hi ha tantes cançons meravelloses esperant ser cantades... Puc fer el que sempre havia somiat, i començo a veure els brots verds.