Jim Jarmusch embruixa Cannes

Pot ser que 'Paterson' Paterson'no sigui la millor pel·lícula de Jim Jarmusch però, si fos realment cert, això únicament es deu al fet que al llarg de la seva carrera el director d’Ohio s’ha atipat de fer grans pel·lícules. I el Festival de Cannes s’ha atipat de projectar-les: la d’aquest any és la seva vuitena presència en la competició oficial del certamen i, vist el panorama, també l’ocasió perfecta per donar-li finalment un premi, la Palma d’Or, que fa temps que es mereix. El gran obstacle en aquest sentit és que 'Paterson' és una obra d’aparença tan modesta que la seva grandesa corre el risc de ser passada per alt.

En efecte, la pel·lícula vehicula les seves nombroses reflexions de calat –sobre el matrimoni, sobre l’amor, sobre el compromís i en general sobre el fet d’estar viu i el que això comporta– a través d’una narració ancorada amb plàcida rotunditat en el terreny quotidià: és, ni més ni menys, una setmana en la vida d’un conductor d’autobús i poeta aficionat anomenat Paterson (Adam Driver).

LA REPETICIÓ I LA VARIACIÓ

L’existència de Paterson és senzilla. Viu amb la seva dona, Laura (GolshiftehFarahani), que és tota alegria de viure i anhela obrir una pastisseria o ser cantant de country o ser una estrella del western. L’estima i l’entén, i ella a ell. Són feliços. Paterson escriu els seus versos abans de començar la seva ruta, o durant la pausa per dinar. La seva rutina diària també inclou treure a passejar el seu buldog, Marvin, pràctica durant la qual invariablement visita el bar del barri per fer una cervesa i observar alguns dels seus veïns. I ja.

 

És a dir, més que una història, 'Paterson' és una successió d’incidents, alguns d’agradables i altres no tant. Uns quants d’ells suposen un potencial dramàtic, però en tot cas Jarmusch els integra de forma tan gràcil en la cadència calma del relat que en cap moment eleven el volum. Com de costum en el seu cine, prefereix comunicar-se a través de la repetició i la variació: cada nou dia constitueix una repetició de l’anterior malgrat que, això sí, inclou petites diferències, que en realitat no canvien res però en les quals potser, si observem bé, podem trobar significats profunds.

POEMA DE RIMES CONSONANTS

Notícies relacionades

Jim Jarmusch sedueix amb la seva discreta radiografia de la família

Gary Gautier, el guardià de la Casa Batlló

És cert que la interpretació d’Adam Driver –¿la millor que ha ofert fins ara?– suggereix una insondable melancolia, l’existència de corrents emocionals profunds que circulen sota la càndida expressió de la seva cara mentre escriu els seus poemes o captura al vol les converses dels seus passatgers mentre condueix, però malgrat això el to es manté optimista en tot moment.

Com cap altra de les seves pel·lícules anteriors, 'Paterson' confirma el seu director com un humanista, un paio confiat en la bondat essencial de la gent i totalment convençut que fins i tot la vida més ordinària pot resultar un plaer. És, doncs, la història més generosa i càlida de la seva carrera cinematogràfica. També és la més rodona: un poema de rimes consonants i sense versos lliures. Una altra vegada, ¿la seva millor pel·lícula? Mentre la veu, un no vol que s’acabi mai. Potser això serveix de resposta.