'Els cors purs', teatre narrat i atmosfèric

Quedar-se a la zona de confort, aquella que l’ha portat a resultats òptims, és un dels riscos de l’ofici d’artista. Per això abandonar una actitud conservadora i buscar l’experimentació, traspassar llindars tot buscant nous llenguatges i formes expressives, mereix per endavant l’aplaudiment. Després, el producte final pot quedar per sota de les intencions prèvies, com li ha passat a Oriol Broggi amb 'Els cors purs', una versió teatral del conte 'Mary de Cork', integrat en la novel·la de Joseph Kessel del mateix títol que l’obra. Tanta és l’emoció que es vol transmetre que acaba atrapada en una solemnitat i un esteticisme de digestió una mica feixuga.

 És ben sabut que Irlanda i Itàlia són dos mons referencials per al director de La Perla 29. I el seu relat ens porta aquesta vegada a la Irlanda dels anys 20 del segle passat, enmig de la guerra civil que va seguir la declaració d’independència. El conflicte també el viu una jove parella, Beckett i Mary, que veuen com el seu amor surt tràgicament malmès per aquest entorn cruent. Ell és partidari dels republicans favorables al tractat anglo-irlandès, i ella, en canvi, dels irregulars de l’IRA.

A partir d’aquí, Broggi amb tres actors (Miranda Gas, Borja Espinosa i Jacob Torres) i tres músics (Carles Pedragosa, Júlia Ribera i Marc Serra), desplega al Teatre Romea un homenatge a tradicions i situacions irlandeses mitjançant la paraula, la música i l’atmosfera. De paraula n’hi ha molta, i ben dita en el seu elevat to poètic; d’acció dramàtica, bastanta menys. L’oralitat d’Els cors purs és la seva aposta i també es converteix en el seu inconvenient. Perquè en el teatre sol ser arriscat que s’expliquin els fets, les diferents situacions, en lloc que succeeixin a l’escenari. De fet, així passa gairebé sempre, llevat de quan arriba el retrobament entre Beckett i Mary. Llavors la combustió teatral puja i s’agraeix.

UNA MELANCOLIA MOLT IRLANDESA

Notícies relacionades

Nicky Jam, Arcángel i Luis Fonsi omplen d’èxits l’Energy Fest

Un temps de silencis i renúncies

 Si Broggi perseguia crear una atmosfera, se n’ha sortit teixint una melancolia molt irlandesa. Tenen força visual i poètica imatges com la del vol dels protagonistes o les projeccions que subratllen (excessivament, per moments) el que es diu en escena. També la música (amb la inclusió del 'I wish you were here' de Pink Floyd, tot un referent per als espectadors més madurs) guanya punts quan és més festiva, i no tant quan vol abundar en l’emoció amb fons de piano, un recurs fàcil que no falla mai en aquests casos.

 La música sí que s’eleva quan hi  posa la seva veu Miranda Gas, una extraordinària cantant i una actriu de gran presència i dicció, cridada a seguir l’estirp familiar. És la revelació d’'Els cors purs', juntament amb Borja Espinosa, un altre nom en auge, i de Jacob Torres, un tot terreny de garantia assegurada.