Clooney contra Trump: "Els EUA no es deixaran dominar per la por"

Que George Clooney passés per Cannes sense parlar de Donald Trump hauria sigut tan improbable com que Luis Suárez estigués 90 minuts jugant a futbol sense marcar almenys un gol. "No serà president, perquè el nostre país no es deixarà dominar per la por", ha afirmat l'actor sobre el candidat republicà a la Casa Blanca, i, just abans que algú li pogués replicar que, de fet, la por sí que ha condicionat la política interior i exterior dels Estats Units en els últims 15 anys, ha canviat de tema. "Si Trump ha arribat on ha arribat és perquè molts noticiaris no el van posar qüestionar".

La seva referència a la irresponsabilitat i la falta de transparència dels mitjans de comunicació sí que resulta més encertada, sobretot perquè és la premissa de 'Money Monster', la pel·lícula que ell i Julia Roberts han rodat a les ordres de Jodie Foster i que avui s'ha presentat en el certamen gal fora de concurs. En ella, Clooney encarna un símbol perfecte de les misèries del capitalisme, un cínic sense escrúpols que surt per televisió per donar consells financers mentre fa el pallasso, sense pensar ni un sol instant que les seves paraules podrien fer que els televidents ho perdin tot. Això precisament és el que li va passar al tipus que al principi de la pel·lícula, durant l'emissió en directe del programa, irromp al plató amb un revòlver i una armilla d'explosius. Exigeix respostes i responsabilitats o farà volar l'edifici pels aires.

No toca, ara i aquí, donar explicacions més extenses sobre l’argument, però no per por de l’espòiler, sinó perquè no cal. En primer lloc, la premissa d’un segrest televisat ja ha sigut explorada anteriorment en pel·lícules com 'Tarde de perros' i 'Mad City' o en el primer episodi de la telesèrie 'Black Mirror', i gent que prem el gallet en un plató de televisió és una situació ja plantejada de la forma més impactant possible a 'Network' (1973), potser la pel·lícula que amb més lucidesa ha criticat les misèries del mitjà televisiu. I, en segon lloc, t’has d’esforçar molt per no endevinar tot el que passarà després d’haver vist 10 minuts de pel·lícula.

EL DESPERTAR DE LA CONSCIÈNCIA

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

 Aquest, de fet, és el gran problema de 'Money Monster'. En la seva quarta pel·lícula com a directora, és cert, Foster ens introdueix en el relat de forma immediata i se’n surt a l’hora de retenir-nos. No perd el temps en detalls superflus, no s’embolica en coses que no vénen al cas, ni cau en sentimentalismes obvis, i mentrestant recorre constantment a la música de fons i una càmera que no es queda quieta per dissimular el fet que, en realitat, Money Monster està mancada irremeiablement de la més mínima capacitat per generar suspens. No passa de ser un exercici narratiu eficaç, en bona mesura perquè malgrat que el seu centre moral és el segrestador (representant de milions de persones que ja no aguanten més abusos), la seva figura perd ràpidament pes dramàtic així que al personatge de Clooney se li desperta de sobte la consciència i, recolzat pel de Roberts (que li dóna instruccions a través d’una orellera sobre què ha de dir i de fer), s’erigeix en un periodista incisiu i fins i tot en una cosa semblant a un heroi.

És a través de Clooney que la pel·lícula pretén meditar sobre el que l’actor ha definit com «el perillós moment en què els noticiaris han deixat de centrar-se a informar per dedicar-se a entretenir i guanyar diners» i sobre la corrupció intrínseca al sistema financer, sovint recorrent a tocs d’humor negre que aspiren a elevar la història a la condició de sàtira políticament rellevant. Però tot el que en realitat ens ofereix sobr el tema són explicacions simplificades, papilla per a nadons. Els diners són un monstre, ¿fa falta dir més?