París, Nova York, Bilbao

«No hi ha cap obra menor, totes són obres mestres». Així de contundent es mostra Lucía Aguirre, conservadora del Guggenheim de Bilbao, davant les 40 peces que llueixen a Panorames de la ciutat. L’Escola de París, 1900-1945, exposició amb la qual el centre mostra, fins al 26 d’octubre, el que va passar al París de principis del segle XX quan els millors creadors es van citar a la ciutat per revolucionar l’art. Feta la revolució se’n van anar als EUA fugint de l’auge del feixisme i de l’ocupació alemanya durant la segona guerra mundial. I París va deixar de ser la capital de l’art.

Va ser un període curt però intens que va donar per abandonar l’academicisme en pro de les avantguardes, es diguin cubisme, orfisme, surrealisme o abstracció, i que va donar també figures difícilment classificables, com Chagall, Brancusi i Modigliani. Noms i estils que la Fundació Salomon R. Guggenheim de Nova York té molt ben representats en els seus fons, una ínfima part dels quals nodreix l’exposició i evidencia el ritme frenètic que van viure en aquell moment París i la creació: «L’art canviava molt de pressa, però la ciutat també canviava a gran velocitat: va arribar la llum elèctrica, el metro, el cine, les noves construccions, com la Torre Eiffel... i tot això es va traslladar a la creació», apunta Aguirre. 

 

FONS DE 7.500 PECES

De manera que obre la mostra una peça amb clares referències a Toulouse-Lautrec: El molí de la Galette, primer picasso pintat pel geni malagueny a París, el 1900, i la tanca una molt surrealista obra d’ Yves Tanguy, Aquí no s’atura el moviment , del 1945, realitzada quan el pintor francès ja estava instal·lat als Estats Units. Entre l’un i l’altre hi ha espai per a Braque, Gleizes, Léger, Metzinger, Kupka, Delaunay, Kandinsky, Chagall, Gris, Miró, Brancusi i altres. Tots sortits del monumental fons, 7.500 peces, de la col·lecció de la fundació novaiorquesa «per mostrar què va suposar el període a París a partir d’obres icòniques o d’obres mestres».

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Entre les primeres figuren l’esmentat picasso del 1900 i Nu de Modigliani, un dels 28 nus que l’italià va pintar entre el 1916 i el 1919, i possiblement un dels que es van exhibir a la galeria Berhe Well el 1917, exposició que va acabar clausurada per escàndol públic poques hores després de ser inaugurada. Les 38 peces restants potser no són icòniques però sí obres mestres: «Miris on miris, en trobes una», assegura Aguirre des de les sales de l’exposició. A prop de Modigliani penja Dona italiana de Matisse, «una meravella en què es veu la influència de Cézanne, de l’art africà i del cubisme», diu la conservadora, i que és, a més, el primer matisse que va entrar a la col·lecció novaiorquesa. Va ser un intercanvi amb el Moma que va rebre per aquesta i per El llançador i el plat de fruita (1931) de Picasso dues peces de Kandinsky, un dels artistes més ben representats als fons del Guggenheim. 

No gaire lluny es poden veure creacions de Brancusi i Calder. Del primer s’exposen cinc escultures que són «les preferides» de Lauren Hinkson, l’autora de la selecció. I el segon brilla amb una figura de filferro de la seva època circense, Ròmul i Rem , que l’artista va tenir anys amagada en un armari perquè no el convencia. La va desenterrar per a una retrospectiva el 1964 al Guggenheim de Nova York, i ja s’hi va quedar. Però rarament s’exposa, ja que el museu novaiorquès només exhibeix permanentment, per problemes d’espai, una part molt petita de la seva col·lecció, la provinent de la donació de Justin K. Thannhauser. La major part de l’edifici es dedica a mostres temporals i el que queda lliure ho ocupen els fons del marxant alemany que per contracte s’han d’exposar. Així que veure les peces que acull Bilbao és quasi un privilegi.