Bombes sobre Gernika

El primer que va fer Koldo Serra (Bilbao, 1975) al rebre l’encàrrec de dirigir una pel·lícula sobre el bombardeig de Gernika va ser entrar en una base de dades de cine. Va pensar que almenys hi devia haver tres o quatre films sobre la massacre. No s’ho podia creure: no n’hi havia cap, més enllà d’una tv movie que ETB va emetre el 2012 i una minisèrie britànica que tan sols esmenta l’atac a canonades. «Potser és per un tabú. O perquè és complicat rodar un film d’època en què, a més, hi ha un bombardeig brutal», diu Serra, que ha posat de cap per avall mig Euskadi per recrear l’aniquilament de civils a mans de la legió Còndor alemanya l’abril del 1937.

    Gernika no és una pel·lícula més de la guerra civil. No és una història de  bons contra dolents. Amb una història d’amor de fons, se centra en els corresponsals estrangers que van cobrir el conflicte i en com es manipula la informació. Els personatges estan basats en George Steer, primer periodista que va explicar al món el que havia passat, Ernest Hemingway, Robert Capa i Gerda Taro. I en els censors republicans que tallaven la línia telefònica quan no els agradaven les cròniques periodístiques.

    Amb l’estrena prevista per al 9 de setembre, Gernika és la pel·lícula de més envergadura que concursa a Màlaga. El seu pressupost és de sis milions, xifra molt allunyada de la mitjana en la indústria espanyola (1,8 milions). Està rodada en anglès, alemany, castellà i eusquera. María Valverde (la censora republicana) comparteix protagonisme amb una estrella internacional com James D’Arcy (el reporter internacional). Són el cap d’un elenc que inclou Bárbara Goenaga, Ingrid García-Jonsson, Julián Villagrán, Álex García i Irene Escolar.

    Rodada en més de 20 localitzacions d’Euskadi i Saragossa, Gernika demostra un poder poc freqüent en el cine espanyol. Els últims 20 minuts són un continu bombardeig que fa que l’espectador visqui in situ la guerra. «Els actors han corregut, han respirat fum, les bombes exploten a prop seu. Hi ha efectes especials reforçats amb tècnica digital per donar-hi més magnitud, però la runa és real», explica Serra. És, precisament, l’última i brillant part del film el que compensa la falta d’entusiasme de la primera, en què els dos protagonistes no aconsegueixen transmetre l’emoció amb què va ser ideada la pel·lícula.

TESTIMONIS REALS / El guió no està basat només en documentació històrica. Serra i el seu equip van parlar amb supervivents, que llavors eren uns nens. Els van explicar detalls que posen els pèls de punta i que estan inclosos en el metratge, com l’escena en què una dona pròxima al moviment feixista es protegeix de les bombes en un refugi ple de veïns fidels a la República. O aquella en què una víctima, completament embogida, sosté la clau casa seva, de la qual només queda dreta la porta.

     «Encara hi ha molt tabú a l’hora de parlar del que va passar a Gernika. Hi ha gent que et diu que tot va ser una farsa, que el bombardeig va durar tres minuts i no tres hores. Però quan escoltes testimonis reals no pots dubtar ni un sol segon del que va passar», comenta el cineasta, que va debutar a la gran pantalla fa 10 anys amb Bosque de sombras.

Notícies relacionades

Més vendes en un Comic Barcelona que ha registrat 110.000 visites

Sols i amb una discapacitat

AMOR, AVENTURA I ACCIÓ / Nerviós davant la première, el bilbaí reconeix que la guerra civil portada al cine és un assumpte espinós. «A alguns els semblarà que ens hem quedat curts. A altres, que no té res a veure amb el que va passar. També hi ha gent que, sense haver-lo vist, em retreu haver fet un film de republicans boníssims i feixistes dolentíssims. Per mi, és una pel·lícula que fuig de l’estètica habitual amb què s’han realitzat altres títols. Té emoció, amor, aventura i acció». 

    Hi ha un element tranquil·litzador. Gernika està venuda en bona part del món de la mà del gegant Sony. A Espanya, no obstant, estarà distribuïda per una indie (Betta films). ¿Com respondrà el públic? «Això sempre és un misteri».