Florence + The Machine, generós drama pop

El pop desmesuradament dramàtic, èpic i barroc que proposa Florence + The Ma- chine no està fet per a les distàncies curtes, sinó per a un escenari de la mida del Palau Sant Jordi, que va registrar dissabte una entrada bastant notable. La líder de la banda, Florence Welch, va recordar en cert moment com el seu primer concert a la capital catalana el va oferir ala sala Razzmatazz (i a l’íntim Pop Bar, per ser més precisos) a mitja matinada. Ara ja juguen en les grans lligues. Al capdavall, parlem d’un grup que l’any passat va fer de relleu de Foo Fighters en el festival de Glastonbury.

Florence i la seva Màquina, però sobretot Florence, ja són gairebé una religió per a romàntics d’unes quantes generacions, però sobretot joves a la vintena, que assisteixen a les seves actuacions buscant-hi principalment emoció en brut. I l’obtenen: Welch pot ser una cantant tècnicament perfecta, però aconsegueix (o potser no pot evitar) dotar les seves interpretacions d’una passió creïble. Dissabte es va expressar amb la veu i amb el gest i amb balls que la van portar, descalça, d’un extrem a l’altre de l’escenari. L’energia era contagiosa. I per a molts dels seguidors que eren allà, segurament va ser fins a cert punt curativa.

El disc que venia a presentar, titulat How big, how blue, how beautiful (2015), va ser pensat per Florence amb fins d’autoteràpia, per curar-se de la seva relació amb un home indecís que li va fer mal. És una mica menys recarregat que les anteriores propostes; traspua nuesa emocional. Potser per això l’escenari de la gira tampoc és gaire exuberant que diguem: es basa en unes plataformes rodones per als membres del grup –incloent-hi l’enorme arpista Tom Monger, tan important en els dos primers treballs–, un teló reflectant al fons i poc més. No hi ha ni elements visuals, ni efectes especials ni rajos de foc. La intensitat la portava tota al damunt Florence.

UNA ADMIRADORA EN ESCENA

Notícies relacionades

‘L’estrany’ de Camus segons Ozon

El Molino ha d’afrontar obres per deficiències acústiques

Al principi va entregar What the water gave me i Ship to wreck, un doblet centrat en la tendència a l’autodestrucció. Però amb Shake it out va recordar que, en realitat, tot el que és dolent és millor treure-ho fora, ja sigui una ressaca (aquesta va ser la inspiració, ens va explicar) o una cosa pitjor. Després de rebre en escena una admiradora que li va declarar el seu amor, va demanar als seus fans que s’estimessin també a ells mateixos.

A aquesta reflexió sobre l’amor va seguir la cançó titular del nou projecte, una fita de la col·lecció al costat de les tampoc oblidades Queen of peace, amb aquella gloriosa fanfàrria de metalls, i What kind of man, un clàssic instantani. En el repertori no hi va faltar tampoc res del més estimat, ni la seva versió del tema disco You got the love de Candi Staton ni la reveladora Drumming song, reservada com a clímax final.