Quique González, emoció universal

L’estètica del cantautor a l’americana, de cors trencats i carreteres perdudes, ja està tan gastat que practicar-la amb sentit i capacitat d’emocionar comporta un plus de mèrit. És el cas de Quique González, que en la seva nova obra, de títol intranquil, Me mata si me necesitas, cultiva a consciència aquest imaginari movent-se entre dos pols, l’apassionament romàntic i el cara a cara amb la tenebra, buscant la «llum en l’últim revolt».

És un disc d’extrems anímics que el madrileny va recórrer al complet divendres en un Apolo ple (concert que es va celebrar en el marc del festival Banc Sabadell Mil·lenni), amb ambient fogós i una audiència clavada en certa franja generacional, una cosa així com uns 34 anys de mitjana. Públic que potser ha crescut amb ell i que sent el reflex de les seves peripècies sentimentals.

CANÇONS NOVES

González va posar de manifest el seu propòsi dominant el sentit del tempo, amb un repertori molt ben construït que es va obrir pas amb sis cançons noves, començant per aquell tènue far que és Detectives, peça que al·ludeix al nom de la seva banda actual, proveïda d’un Hammond digne d’Al Kooper en mans de David Schulthess, que va donar un suport classicista a aquelles cançons establertes entre el mig temps narratiu, els sabors country (el violí d’Edu Ortega) i, de vegades, cada vegada més mesurades, les arrencades de rock’n’roll esperonades per la guitarra de Pepo López.

El primer bloc va entregar material fibrós amb Se estrechan en el corazón, Sangre en el marcador i aquell Charo amb la creïble veu de Carolina de Juan, presentada com «la gran Nina».

Un cop de volant va desviar Quique González (Madrid, 1973) cap a territori pretèrit amb Kid Chocolate, una cançó rockera però dulcificada per les harmonies a tres veus, les molt immediates Dónde está el dinero i Tenía que decírtelo, amb festa i aclamació a la pista, abans de consumar una parada i fonda en el disc Salitre 48, que ha complert 15 anys amb una reedició en vinil.

Notícies relacionades

La Mostra consagra Jim Jarmusch amb el Lleó d’Or

Helen Oyeyemi, una germana Grimm contemporània

Va recuperar cinc de les seves cançons a mesura que s’anava quedant més sol en escena, culminant amb En el disparadero i els seus bucles litúrgics a l’estil Van Morrison. I a poc a poc va desgranar l’altra meitat del nou repertori, entre l’imponent Relámpago (que conserva tota l’essència dels grups de rock nord-americà dels 90 que tant han influït el músic) i el perfum funerari de La casa de mis padres, amb una lletra de la qual és difícil recuperar-se.

BISOS PER A LES FAVORITES

Amb aquest cançoner gravat a Tarragona i mesclat al Poblenou González va mantenir la sala pendent, i una doble tanda de bisos va reservar algunes de les velles favorites: Pequeño rock and roll, Kamikazes enamorados, Avenida de tu corazón… Rock amb arrels americanes que segueix servint per transmetre sentiments universals.