Mor Paco Algora, el rústic del cine espanyol

Va ser una de les cares característiques del cine espanyol de la transició. Un ingredient imprescindible tant per a les pel·lícules d’autor com per a les més comercials. L’actor madrileny Paco Algora, de veu enrogallada, va ser la representació de l’home de poble, també del mascle lasciu davant les dones rotundes del destape. Hereu de l’Alfredo Landa del landisme però amb més matisos, era capaç d’acostar l’espectador a la tragèdia naturalista però també a la comèdia més sorneguera. Algora va morir ahir als 67 anys a l’Hospital de Puerto Real de la província de Cadis, afectat d’un càncer de pulmó contra el qual lluitava des de feia més d’un any.

    Etern actor de repartiment va aparèixer en més d’un centenar de títols, entre pel·lícules i sèries de televisió, entre les quals destaquen la seva participació a Habla mudita, Bruja más que bruja, Soldados, Tiempo de silencio, Cara de acelga o El Lazarillo de Tormes amb directors com Manuel Gutiérrez Aragón, Antonio Drove, Francesc Betriu i Pedro Olea. 

«Catxondo mental»    

Potser la interpretació més recordada d’Algora és la d’El Fraile, a la popular sèrie televisiva dels 70 Curro Jiménez, un murri amant de la beguda, la bona taula i les dones. I no obstant, a ell, que sempre va lluitar per papers de més densitat dramàtica, per treure’s de sobre els papers de «catxondo mental», com acostumava a dir, no va acabar d’agradar-li aquella experiència. «Jo mateix vaig rescindir el contracte en el vuitè capítol i vaig demanar que em matessin per no aparèixer-hi més», va explicar pocs anys després a aquest diari.

    L’actor presumia d’haver nascut, el 7 de desembre de 1948, a l’Observatori Astronòmic de Madrid, on el seu pare treballava com a porter. «Aquell era un lloc reservat a les estrelles», deia. Després la seva vocació es va despertar de nen en una sala de cine veient la pel·lícula Cómicos, de José Antonio Bardem, que ja adult el va portar a passejar-se per Espanya com a intèrpret en companyies tan carismàtiques com els Goliardos, el Teatro Estudio de Madrid o el Teatro Experimental Independiente, el TEI. 

    Els seus papers al cine van ser una mica una carambola, que va fer d’ell una de les figures més populars i després el va tornar a l’oblit a mitjans dels anys 80. Va ser en aquella època, quan van començar a escassejar els bons papers o quan els jovenets s’entestaven a «fer-li una prova», com si acabés d’arribar, quan va decidir apartar-se de tot a Vejer de la Frontera. Ell mateix reconeixia no ser de tracte fàcil.

El retorn

Notícies relacionades

Dennis Lehane: "Ara la gent prefereix el relatabans que la veritat"

Un altre menú d’etapes frustrants i llampecs emocionals

Era una una vella glòria de tan sols 50 anys quan la seva participació a Barrio, de León de Aranoa, el va tornar a portar a l’actualitat. A partir d’aquell moment no va deixar de treballar, especialment perquè José Luis Garci va comptar amb ell en gairebé totes les seves pel·lícules, però la brillantor del passat ja no va tornar. El 2004, des del seu refugi de Vejer va arribar a escriure una obra de teatre, Me llamo Jonás, amb un pròleg que va escriure Fernando Fernán Gómez.

    El seu esperit rebel molt poc donat a les concessions va fer d’ell un avançat dels indignats. «Per a mi l’art és un sacerdoci: només se’l pot servir des de l’amor i la llibertat. Però aquesta última escasseja cada vegada més per les imparables retallades que emprenen aquestes rates», va assegurar el 2013 a la revista de l’Associació d’Actors sobre a la política cultural del PP. Anys abans no havia sigut menys crític amb el PSOE.