Melody Gardot porta Filadèlfia a Barcelona

Després de cancel·lar el juliol passat la seva actuació al festival Jardins de Pedralbes, la diva de pop-jazz Melody Gardot es reuneix avui (21.00) amb els seus fans de Barcelona i voltants a l’Auditori, ara com a part del Festival Mil·lenni. La cancel·lació tenia motiu: el comunicat mèdic parlava de mals d’esquena i cansament general, seqüeles probables del gairebé mortal atropellament de cotxe que va patir amb 19 anys i que va superar a nivell neurològic en part gràcies a la musicoteràpia. 

    D’alguna manera, l’accident que gairebé acaba amb la seva vida va donar origen a la seva carrera. Va ser a l’hospital on va aprendre a tocar la guitarra i a compondre les seves cançons. Una mica més d’una dècada després, és reconeguda i adorada a tot el món, produïda de nou per Larry Klein (exmarit i productor de Joni Mitchell) en un sofisticat quart disc, Currency of man, amb els metalls i cordes del soul de Filadèlfia dels 70.

    Si el seu anterior treball, The absence (2012), sonava com un viatge a Brasil i Portugal, aquí el destí és casa seva. «És cert, hi ha rastres de Filadèlfia. Un no pot negar les seves arrels. Es nota sobretot en l’aspecte musical: els músics de Filadèlfia tenen la seva pròpia i relaxada forma d’entendre el ritme», explica amb veu també relaxada. Parla per telèfon amb un desconegut, però et fa sentir que ets el seu amic i que esteu prenent un te qualsevol diumenge. 

CAPTURANT SONS / Si s’ha de parlar dels ingredients bàsics del disc, hem de citar metalls i violins, però també botzines. Currency of man és un treball profundament urbà en què els clàxons de cotxe poden confondre’s amb trompetes (escoltin el començament de She don’t know). «Els músics sentim el món com a música. Una botzina pot ser un instrument de metall. A vegades sento una sirena d’ambulància i al meu cap comença a convertir-se en una melodia [imita la sirena d’ambulància més melòdica del món]».

Notícies relacionades

El MNAC accepta que Aragó agafi mostres de les pintures de Sixena

Rigoberta Bandini, Mushka, Pussy Riot i Lia Kali, en la Mercè

    Gardot confessa ser una sonidista amateur. Grava sons del carrer i els inclou en la seva música. «Em vaig parar davant d’un cotxe a l’estudi i li vaig demanar al conductor que fes rugir el motor, perquè m’agradava el so. Vaig gravar ocells a París... Intento gravar de tot allà on vaig».

CONTRA EL SOLIPSISME / La música de Currency of man pot remetre a Filadèlfia, però les lletres, diu Gardot, «transcendeixen la ciutat». El context és el món i la seva diversitat, ara més que mai, «després d’una bona temporada escrivint només sobre les meves pròpies coses». I encara que el so sempre sigui agradable, el contingut de les seves cançons pot ser crític: Preacherman recorda la història d’Emmett Till, «un xaval negre que va morir fa 60 anys per res [assassinat per haver xiulat suposadament a una blanca]. És la classe d’història que no s’ha de deixar d’explicar».