La beca Pau Casals s'obre al món

Després de 32 anys d’història, la beca Pau Casals s’obre al món. L’ajuda que concedeix cada dos anys la Fundació Pau Casals, instituïda per impulsar la carrera de joves músics catalans i del departament francès de Pirineus Orientals (i a la qual posteriorment es van poder acollir també instrumentistes espanyols), arribarà aquest any a violoncel·listes de la UE i de Puerto Rico, país on va morir el famós músic català. I el pròxim pas, segons va anunciar ahir Marta Casals, viuda del mestre, és ampliar-la «a la resta del món». L’objectiu, va subratllar al Saló del Tinell, és convertir el premi en un «referent mundial». 

La beca puja aquest any a 18.000 euros (6.000 més que en l’última edició) i les condicions per aspirar-hi es poden consultar a www.paucasals.org. El termini per apuntar-se s’acaba el 30 d’abril. Des de la seva creació, la fundació ha beneficiat nombrosos músics, entre els quals destaquen prestigiosos intèrprets com Arnau Tomàs, Damián Martínez, Pau Codina i Pablo Ferrández. L’últim guanyador va ser Pablo Pérez.  

Jurat internacional

El jurat internacional de la beca està presidit per Marta Casals, destacada activista musical guardonada al novembre amb el Living Legend Award als EUA, i compost per altres prestigiosos representants de la cultura com Julius Berguer, Claudio Bohórquez, Lluís Claret i Josep Maria Escribano.

Com sempre, entre els objectius prioritaris de la beca hi ha recolzar joves violoncel·listes en la seva formació i perfeccionament artístic, fomentar la relació entre els guanyadors i potenciar la seva tasca com a ambaixadors de la Fundació Pau Casals, creada per promoure el llegat artístic, cultural i humà de l’universal músic català, nascut al Vendrell el 1876 i mort a Puerto Rico el 1973. 

A més del premi principal, el jurat podrà atorgar mencions d’honor i un accèssit de 6.000 euros, aquest últim per a músics de Catalunya i de la resta d’Espanya, d’Andorra i del departament francès dels Pirineus Orientals. Després de deixar Catalunya després de  la guerra civil, Casals es va exiliar a Prada de Conflent, petita població del Pirineu francès, des d’on va intentar ajudar tots els exiliats que deixaven el país. «La indignació no té cap valor, ni tan sols moral. L’única actitud digna és actuar», va escriure en una carta al seu amic Boaz Piller, director de la Simfònica de Boston, per agrair-li la seva ajuda amb els nens i mares refugiats a la Maternitat d’Elna.  

Aquella tragèdia el va acompanyar tota la seva vida. També el dolor per no poder tornar a la seva terra, on va jurar no tornar fins que fos un país democràtic. El fundador de l’Orquestra Pau Casals, embrió de l’OBC, va morir a l’exili sense poder veure complert el seu somni.

Un lloc que emociona

Notícies relacionades

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

L’enterrador de les fosses de Paterna, "el nostre Primo Levi"

Després de la segona guerra mundial, al comprovar la passivitat internacional, va decidir no tornar a tocar en cap país que reconegués el règim de Franco. «El seu compromís ètic va estar sempre present i volem preservar-lo des de la fundació», va destacar Marta Casals, que se centra a promoure el llegat humà i musical del violoncel·lista. I, més important, «controlar que no es tergiversin les seves paraules».

El compromís del mestre li va merèixer a Pau Casals l’honor de ser el primer a rebre la Medalla de la Pau de l’ONU el 1971. El seu llegat es conserva a la seva casa museu de San Salvador (el Vendrell). «Tots els catalans haurien de visitar-lo almenys una vegada. Més enllà de la música i els llegats, és un lloc que emociona, motiva i inspira», va afirmar la seva viuda.