Félix de Azúa, acadèmic a la RAE i polèmic contra el catalanisme

L’escriptor barceloní Félix de Azúa va ingressar ahir a la Real Academia Española  (RAE) amb un discurs en què va rendir homenatge a l’acadèmic que el va precedir a la butaca H majúscula, Martí de Riquer, i va renegar dels errors comesos per la generació de maig del 68. Va ser el premi Nobel Mario Vargas Llosa qui el va rebre amb una rèplica en què l’escriptor peruà va celebrar la «visió integrada de les arts i les lletres» en el treball assagístic, «estimulant i instructiu», del nou membre de la RAE, i va agrair la «serenitat, eloqüència i gallardia» amb què s’ha enfrontat als nacionalismes català i basc. Un tema absent en el discurs del nou acadèmic però no en les declaracions prèvies a dues agències, en què va sostenir que la llengua catalana «ha deixat d’existir» per a ell, va subratllar que l’educació a Catalunya «consisteix a ensenyar odi a Espanya» i va tractar l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, de «pobra dona», i el líder de Podem, Pablo Iglesias, d’«ignorant».

 

És de rigor en el ritual món de la RAE que el nou membre de la institució iniciï el seu discurs d’ingrés recordant la figura del seu predecessor. Azúa ho va fer remuntant-se al 4 de novembre del 1970, data en què va assistir a una conferència de Martí de Riquer sobre les armes dels cavallers medievals a Catalunya. La fascinació pel vocabulari de la panòplia medieval, va recordar, el va portar a escriure anys més tard la seva novel·la Mansura, al voltant de la setena croada, i aquesta passió comuna el va posar en relació amb Carlos Barral, el mateix De Riquer i el Vargas Llosa que va reivindicar el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.

«INSENTATESA» QUE VA PROVOCAR MORTS

El jove Azúa dels anys 60 i 70, va dir, no veia incompatible la passió pels cavallers que marxaven cap a unes croades perdudes amb les lluites estudiantils del 68 parisenc, nord-americà i espanyol. «Encara que tenien un aspecte polític i revolucionari, aquells aixecaments i aquella violència en realitat eren l’anunci d’un món nou, tot i que naturalment no seria comunista» sinó un, va assegurar, en què «tindria molta més influència sobre l’àmbit laboral l’acció de la pastilla anticonceptiva que les obres completes de Karl Marx».

Segons Azúa, «tota la insensatesa que va provocar la mort de joves al llarg dels anys 70 del segle XX», l’esperança dipositada en les idees del comunisme «que en realitat ja havien fracassat a tot arreu amb enormes carnisseries que podien comparar-se amb les del Tercer Reich», totes les vides arruïnades «no només per la revolució social, sobretot per la ideologia del moment, les drogues, les comunes, la irresponsabilitat, el viatge a Orient», van ser producte d’un «disbarat». 

La moderació en el discurs d’ingrés del nou acadèmic no va ser el mateix, però, a les entrevistes que va concedir unes quantes hores abans del seu ingrés a la RAE a les agències Efe i Europa Press. «Jo vaig parlar català fins que aquesta llengua es va convertir en una imposició legal. A partir d’aquí, va deixar d’existir per a mi», va declarar en la primera. 

En la segona, després de sentenciar que «l’educació a Catalunya consisteix a ensenyar odi a Espanya i a tot el que és espanyol», Azúa va recordar que per evitar aquesta influència perniciosa es va mudar fa quatre anys a Madrid després de ser pare i va sostenir que és difícil viure, almenys «si tens una certa ètica», tant a Catalunya com al País Basc «perquè estàs envoltat o bé per canalles o bé per gent que simula no veure els canalles».

COLAU, «POBRA DONA»

Notícies relacionades

Teoria i sàtira de l’amistat

L’alquímia entre Proust i la seva jove majordoma

 «Em sembla que el fet de callar és el que ha conduït llocs com Catalunya i el País Basc a carrerons sense sortida», va afegir l’acadèmic, que també va fer escarni de l’alcaldessa de Barcelona pel rebuig a la presència de l’Exèrcit en una exposició de sortides acadèmiques com és el Saló de l’Ensenyament. «Segurament perquè no té res a defensar, la pobra dona», va argumentar referint-se a Colau.

En la clausura del discurs de benvinguda, Vargas Llosa va animar encara més Azúa, des de la seva «personalitat refractària, díscola i altiva», a seguir «esvalotant el galliner i sembrant la consternació i el pànic entre les gallines». Una exhortació clarament innecessària.