CRÍTICA
Lola Herrera i Natalia Dicenta, trobada íntima
La presència d’un tòtem teatral com Lola Herrera suposa un gran reclam, i si a més comparteix escenari amb la seva filla, Natalia Dicenta, el ganxo és encara més fort. Però Camino a la Meca no se sosté únicament sobre l’aura extrateatral. L’obra, escrita pel sud-africà Athol Fugard a partir del perfil de l’artista Helen Martins, situa l’acció en ple apartheid, en una petita comunitat calvinista blanca marcada per la vigilància moral. En aquest marc, l’autor examina com la voluntat d’empara pot derivar en control quan es qüestiona qui viu al marge. Claudio Tolcachir dirigeix el text com un drama íntim d’idees que gira entorn de la vellesa i la llibertat individual.
En els últims anys, muntatges com El pare, de Florian Zeller, han retratat l’etapa final de la vida des de diferents enfocaments menys arquetípics. Fugard no planteja un biopic, de fet l’argument endolceix la vida del personatge i passa molt de puntetes sobre la ignomínia de la segregació racial. Miss Helen (Herrera) viu sola, convertida en una figura incòmoda per al poble per la seva independència i per les seves escultures que desafien l’ortodòxia religiosa. Al costat seu apareix Elsa (Dicenta), amiga arribada de la ciutat, ariet de sororitat i veu de resistència davant el pastor Marius (Carlos Olalla), portaveu d’una comunitat que fa de l’ajuda una manera de preservar el seu propi ordre. Emergeix un debat sobre l’autonomia dels grans i la creació artística com a espai de desobediència.
Sense concessions a l’afectació
Conegut a Barcelona des de La omisión de la familia Coleman de Timbre 4, Tolcachir afina el seu estil de local de Buenos Aires sense gairebé concessions a l’afectació. Depura així un naturalisme atent al matís i a l’escolta. En una escenografia funcional, el muntatge arrenca amb una cadència una mica plana i es desplega a poc a poc en una única escena amb silencis espessos i vincles exposats a foc lent. Hi ha passatges menys dinàmics i d’altres en els quals el pols s’accelera de manera efectista, tot i que en conjunt el drama creix sense subratllats evidents, cosa que s’agraeix.
En aquest terreny, entre la precisió i el detall, Herrera compon una Miss Helen que viatja des de la vulnerabilitat fins a l’empoderament. Dicenta evita quedar-se en el simple reflex filial i dota Elsa de calidesa i empatia, tot i que també d’una convicció una mica brusca. Olalla, per la seva banda, evita el traç gruixut d’antagonista i converteix el pastor en una figura ambigua. El trio defensa amb solidesa un muntatge que acaba convencent per la seva factura de qualitat. Als 90 anys, Lola Herrera no compareix només com a llegenda, sinó com una actriu capaç de sostenir la funció amb una autoritat serena.
‘Camino a la Meca’
Autor: Athol Fugard
Notícies relacionadesDirecció: Claudio Tolcachir
Teatre Goya
