CRÒNICA

Antonio Orozco, amb caliu familiar al Liceu

El cantant de l'Hospitalet va aixecar el Gran Teatre amb els seus èxits i el pols pop electrònic del seu nou disc, 'Destino'

jjubierre33161060 160313172345

jjubierre33161060 160313172345 / Jose Irun tel 616380909 www jo

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Antonio Orozco es disposava a actuar al Palau Olímpic de Badalona al desembre quan l’ajuntament va prohibir els concerts en aquell recinte adduint motius de seguretat, així que es va desplaçar la cita al Liceu. Un espai molt més petit, ple a vessar dissabte de fans que es van sentir privilegiats i van disfrutar de la proximitat i de la seva càlida, diríem que ardent, relació amb el cantant de l’Hospitalet.

    Tot en Orozco és fogositat, des de l’entrada en escena, corrent i agafant el micro al vol per abordar la primera cançó, Mírate, fins a les tornades construïdes per fer posar dret el públic, efecte assolit des del minut u, passant pel seu cant en primera persona, que apel·la a emocions, expiacions i anhels. Roba de carrer, texans i caçadora, lluny d’un perfil d’estrella, cultivant la identificació immediata, tot i que amb moments d’una formalitat d’abans, parlant a l’audiència de vostè.

    Però el seu nou disc, Destino, que va aportar gairebé la meitat del repertori del concert, reforça el progressiu allunyament dels seus inicis: mostra un Orozco més elaborat, més homologable amb un cànon sonor modern, rebaixant les arestes de cantant de barri un pèl assilvestrat que lluïa en els seus primers treballs, més pop i més Brit. Dels melismes aflamencats d’aquella època en queda un reflex, una vaga tirada, i les noves cançons incorporen vistosos arranjaments electrònics.

    Al Liceu va sortir a conquistar, a consumar i celebrar el vincle amb aquells, i més encara, aquelles fans que el tracten com un dels seus. Hi havia un aire de celebració familiar que va dur una mica més lluny abraçant la seva mare després de Pídeme i informant que el percussionista de la banda és el seu germà petit, Marcos. Formació, aquesta, àmplia i contundent, amb la guitarra de Pedro Javier Hermosilla reforçant un so que es va escorar cap al rock i l’electrònica en la transició de No hay más a Devuélveme la vida, no lluny de les avingudes traçades per U2 i Coldplay.

Notícies relacionades

SUCRE A RATLLA / Llavors va aparèixer l’Orozco més diferent, assentant Moriré en el intento en un persistent teclat i, sobretot, en un Hoy será ballable i de textura sintetitzada. Podría ser va aplicar la seva recepta de balada efusiva a una base de guitarres atmosfèriques, mantenint el sucre a ratlla, i la va culminar cantant sense micro, lluint poder pulmonar. I Se me olvidó va sumar capes de sintetitzador a una tornada molt seva, de diàfans contorns pop. Material que va perfilar un visible contrast amb els rescats de Te esperaré, Que me queda (que va culminar amb un gest rocker a Seven nation army, de The White Stripes) i Pedacitos de ti.

    Va voler mostrar el seu fons humanitari convidant el públic a enviar un SMS en suport a la recerca del càncer infantil de l’Hospital de Sant Joan de Déu i va tornar a confiar en les noves cançons en els bisos (de la lenta, aquesta sí, un pèl afectada, Mi héroe, a l’incendi de Eres mi mejor casualidad) fins a culminar amb Lo que tú quieras. El Liceu, als seus peus, i una propina final que va dispensar a soles, amb la guitarra, fonent fragments de peces com Una vez y otra i Abre la puerta niña. Convertit, finalment, en cantautor però celebrat amb el mateix vigor per un aplaudiment que va trigar a extingir-se.