'Cien años de perdón': fúria amb consciència

El cine de Daniel Calparsoro sempre ha estat traspassat per un esclat de ràbia interna. Des dels seus primers treballs va demostrar que posseïa unes dosis de virulència poc freqüents dins del cine espanyol. Li agradava furgar en les misèries dels seus personatges, endinsar-se en les seves zones més fosques i, sobretot, provocar incomoditat. No sempre li sortia bé. Les seves pel·lícules sovint caminaven per la corda fluixa, però almenys s’atrevien a mostrar un panorama gens complaent, a submergir-se en una furibunda realitat reflex d’un malestar latent a través d’éssers marginals a la recerca del seu destí.

Potser en els últims temps les seves formes impetuoses s’han domesticat, i tantla seva anterior pel·lícula, 'Combustión', com 'Cien años de perdón' són les seves obres menys personals. Però en aquests fims hi segueix havent alguna cosa salvatge i indòmita que les recorre, i ha aconseguit, sobretot en aquest últim, polir l’estil fins a arribar a un grau de virtuosisme bastant notable.

 

'Cien años de perdón' és una pel·lícula que s’insereix plenament dins dels codis del cine de denúncia social en el seu vessant més kamikaze i explosiu. I ho fa a partir d’un guió molt mesurat de Jorge Guerricaechevarría, en què s’utilitzen els esquemes clàssics del cine de robatoris i atracaments per posar de manifest tota una xarxa de corrupció i una piràmide d’interessos que progressivament s’anirà ensorrant alhora que es posa de manifest la podridura moral que impera en el sistema i els baixos instints que provoca el poder i l’ambició.

Notícies relacionades

'Cien años de perdón': les clavegueres de l'Estat

'Vulcania': la ciutat desitjada

No hi ha lloc per al descans. La fisicitat recorre les venes d’una pel·lícula que és un vehicle d’entreteniment i també de reflexió a l’hora de furgar en un panorama polític que, lamentablement, sobrepassa àmpliament els límits de la ficció per convertir-se en document del nostre temps.