'Cien años de perdón': les clavegueres de l'Estat

Jorge Guerricaechevarría, guionista habitual, entre altres directors, d’Álex de la Iglesia, va rebre un dia la trucada de Vaca Films i Morena Films, productores per a les quals ja havia escrit Celda 211. «¿Vols escriure un pel·lícula d’atracaments?», li van proposar. La resposta va ser immediata: per descomptat. Però la pantalla del seu ordinador va estar en blanc durant molt temps. Gairebé un any. ¿Quin atracament podia explicar? El tema no sortia. El guionista basc va acabar trobant la seva història mentre veia els telediaris i llegia la premsa, on cada dia hi havia titulars sobre corrupció política. «Vaig veure el ganxo i m’hi vaig posar. Allà sí que hi bategava una història», explica Guerricaechevarría.

    El resultat és Cien años de perdón, que, rodada amb vigor per Daniel Calparsoro, comença com qualsevol pel·lícula d’atracaments: amb una banda de lladres professionals entrant en un banc i exigint que tothom es tiri a terra. No obstant, muta cap al thriller polític quan entra en escena una caixa de seguretat que posa en evidència la corrupció política i les clavegueres de l’Estat. Cien años de perdón està ubicada a València. I no és casualitat.

HIPOTEQUES I EROS

Com ja va passar amb la pel·lícula recent El desconocido (enllernador debut en la direcció de Dani de la Torre on al thriller pur i dur ss’hi suma l’espinós assumpte de les preferents), el nou treball de Calparsoro dibuixa Espanya: els treballadors del banc atracat estan immersos en un ERO i els clients de l’entitat pateixen renegociant les seves hipoteques per no perdre les seves cases.

    «L’atracament és una excusa. Tots els personatges es van desvelant com les capes d’una ceba. Cap és el que sembla», explica el director de Cien años de perdón.

    Luis Tosar, que també va ser el protagonista d’El desconocido, és l’únic integrant espanyol de la banda d’atracadors argentins, encapçalada per l’actor Rodrigo de la Serna (Diarios de motocicleta). La seva interpretació interpretació és tan brutal que gairebé es menja un monstre del cine com Tosar. Veure els dos intèrprets junts (amb unes inquietants màscares de plàstic que deformen la cara) és esgarrifós.

UNA CAIXA DE SEGURETAT

Tan esgarrifós com descobrir que els diners del banc no són la cosa important sinó una caixa de seguretat que pertany a un polític; concretament, una presidenta. El seu cap de Gabinet (Raúl Arévalo), el negociador de la Policia (Luis Callejo) i el coronel retirat especialista a solucionar assumptes tèrbols de l’Estat (Jose Coronado) fan més por que els atracadors. Si és que és possible.

    «A mesura que escrivíem la pel·lícula pensàvem que la realitat estava superant el guió, així que ens vam centrar en la por dels polítics al que hi pot haver dins de la caixa. La por és infinita», destaca Guerricaechevarría. Cien años de perdón «no és cine polític, però evidentment està lligada al que passa a Espanya», afegeix Calparsoro.

Notícies relacionades

'Cien años de perdón': fúria amb consciència

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

    «La corrupció ja no és una cosa aïllada. Ho hem viscut amb el PSOE i amb el PP. Es cometen il·legalitats per tenir més diners i gastar-los en les campanyes electorals. I en aquest joc no hi ha control per a aquells que diuen ‘¿i per què no m’he de quedar jo una part de tot això?’», continua Guerricaechevarría.

CINE DE GÈNERE

El refranyer espanyol sentencia que qui roba un lladre té cent anys de perdó. «Saviesa popular», riu el guionista del film, que espera que els espectadors acabin sentint afecte pels atracadors de la pel·lícula. No li falta raó. Produïda per Vaca Films i Morena Films per a Telecinco Cinema, Cien años de perdón és cine de gènere que parla el mateix llenguatge que els espectadors, com ja va passar amb El niño, Celda 211 (totes dues de Daniel Monzón) i La isla mínima (Alberto Rodríguez).