'Vulcania': la ciutat desitjada

El poble on viuen els protagonistes de Vulcania podria recordar, menys atàvic, el d’El bosque de M. Night Shyamalan. És un món tancat en si mateix, sense contacte amb l’exterior, si és que aquest exterior existeix, encara que per a alguns hi hagi capacitat encara per al somni, tot i ser un somni utòpic. Un llibre, amagat i guardat com un verdader tresor, descriu una ciutat ben diferent de l’hàbitat monòton en què estan tots submergits seguint, sense qüestionar-les, les consignes dels que regeixen els destins de la comunitat.

    Aquest és el material del qual es nodreix Vulcania, una pel·lícula que barreja elements de ciència-ficció i fantasia distòpica amb altres de procedents del drama rural. Abans de res, el film realitzat per José Skaf és més una atmosfera que una realitat, una successió de suggeriments abans que un relat bé encarrilat. La sensació és que a la pel·lícula li falta alguna cosa, sobretot als passatges finals, però el recorregut fins a arribar a aquest punt sense retorn resulta interessant.

Notícies relacionades

La comunitat hermètica

'Cien años de perdón': fúria amb consciència

    L’acció arrenca amb una doble pèrdua. La dona i el fill de Jonás moren per culpa de l’explosió d’una mina. També hi mor el marit de Marta. Tots dos saben que la veritat no és la que els han explicat i es rebel·len contra la submissió pacient de la qual són objecte sense deixar-los pensar per ells mateixos. Vulcania és igualment una pel·lícula sobre els feixismes ordinaris.

    La comunitat, atemporal pels vestits i els decorats, resulta ritual i sectària. I el film se sustenta en aquella contemplació d’un món simple i primitiu basat en la mentida, en l’ocultació del que hi pot haver més enllà de la palissada que envolta el poble, com la d’El bosque o la sèrie Wayward Pines, encara que altres elements del relat (com per exempleles velles computadores i pantalles) puguin fer-nos pensar en passatges de Perdidos.