El guardià de la flama de Supertramp

Roger Hodgson no es cansa de passejar pels escenaris el llegat més canònic de Supertramp, el grup entre el rock progressiu i el pop que va cofundar el 1969 i amb el qual va passar 14 anys, abans d’embarcar-se en una carrera en solitari una mica menys exitosa. Durant un temps, Hodgson i Supertramp, ara amb Rick Davies com a únic líder, van girar en paral·lel, compartint part del repertori. Però els problemes de salut de Davies han aturat els plans de directe de Supertramp, i ara mateix Hodgson és l’únic que aviva la nostàlgia pels dies de Breakfast in America (1979) sobre els escenaris.

    «Durant les dues pròximes hores, si teniu problemes en la vostra vida, mireu d’oblidar-los», va dir Hodgson en els primers minuts del seu xou al Palau de la Música, com a part del Festival Mil·lenni. Abans havia recuperat amb el seu quartet (en què brilla l’home orquestra Aaron Macdonald) una cançó  favorita dels fans com Take the long way home. El segon tema de la nit va ser la jazzy School, seguida d’un curt tram de reivindicació de la seva carrera en solitari amb l’èxit menor In jeopardy i Lovers in the wind.

Notícies relacionades

Moren el director Rob Reiner i la seva dona, Michele Singer, apunyalats a casa seva, a Los Angeles

Els millors ‘best-sellers’ per regalar aquest Nadal

MIG ‘BREAKFAST IN AMERICA’ / Després de preguntar «¿us agradaria cantar amb mi?», Hodgson va tornar al repertori de Breakfast in America amb l’infecciós tema titular. Encara que la gira porta el nom del disc, només el va rescatar en un 50%: tret de Child of vision, totes les cançons amb input compositiu de Davies van quedar fora. És el cas de Goodbye stranger, però no de, per fortuna, The logical song, coneguda entre cinèfils per ser una cançó que sonava a la pel·lícula Magnòlia mentre el personatge de William H. Macy deixava anar un discurs en un bar.

     L’actuació va baixar d’intensitat pop al terç final per decantar-se a terrenys clarament progressius i/o melancòlics, però Roger Hodgson no volia que el públic se n’anés a casa amb el cap cot. Tenia a la màniga hits del calibre de Child of vision, Dreamer o, ja per al bis, Give a little bit i It’s raining again.