Fangoria: "Avui no pots dir dues frases sense que algú s'ofengui"

El 22 d’abril actuaran a Barts i fa pocs dies Alaska i Nacho Canut publicaven el 12è treball de Fangoria, Canciones para robots románticos. Amb una de les arrencades més espectaculars de la seva discografia. D’una tacada, tres cançons que estan cridades a convertir-se en clàssics: Disco Sally, el single Geometría polisentimental i, sobretot, l’excelsa Fiesta en infierno.

–Parteixen de la premissa que un robot romàntic seria defectuós. ¿La persona que no és romàntica també?

–Alaska i Nacho Canut: ¡Nooo!

–N. C.: És més realista. Últimament es porten les coses intenses, apassionades, i jo crec que el que convé és el contrari. La passió és la cosina germana de la bogeria.

–A: Està sobrevalorat dir que fas les coses amb el cor. Per sobre de l’emoció hi ha d’haver el raciocini. Només es parla d’allò passional com una cosa bona, quan moure’t pels sentiments pot ser molt dolent. A l’Afganistan, el que lapida una dona per no portar vel ho fa també per apassionament...

–La violència sexista abans es tipificava com a crim passional.

–A: I a mi em sembla que era una definició millor. Perquè és passional en el seu pitjor sentit, però com que avui la gent quan sent la paraula passional creu que és una cosa maca... Es pensa que és una manera de dulcificar la situació. I no, simplement la posava en el seu context.

–¿La dicotomia entre la raó i el cor és el tema per excel·lència de Fangoria?

–N. C.: És una meta que nosaltres, com a éssers humans, volem aconseguir. Tenir molt cap. Això i el nunca cambiaré són les nostres constants. No canviaré, però mantenint el cap tranquil.

–Si el disc anterior, Cuatricomía,

–A.: Guille Milkyway i Jon Klein van produir els costats més extrems de Cuatricomía. Els que més ens defineixen: el pop brillant i ben construït i una faceta més fosca. Són dos aspectes que han estat sempre, des de Los Pegamoides. I aquí, del que es tractava, no era de fer dos discos, sinó que convisquessin.

–La marisabidilla, el escorpión y la que te quita la ilusión remet al seu èxit La marisabidilla, el escorpión y la que te quita la ilusiónCriticar por criticar

–N. C.: També. Nosaltres som molt marisabidillas. En realitat es titulava El maricón que te quita la ilusión. Una amiga periodista solia dir: «¡Sempre hi ha un maricon que et treu la il·lusió!». Sense dir-ho en el sentit d’homosexual. Com que nosaltres som maricons utilitzem aquestes paraules sense problema, però vam comprendre que amb un títol així ens passaríem la promoció justificant-lo. Avui, amb això de la correcció política, no pots dir dues frases seguides sense que algú es molesti o s’ofengui.

–La nostalgia es una droga. Així es titula una altra de les seves noves cançons. ¿Són nostàlgics Fangoria?

–A.: No. Ni com a artistes ni com a persones. I si ho fóssim mínimament seria de coses que no hem arribat a viure. El que no comprenem és que la gent es quedi en algun moment determinat de la seva vida. S’ha anat creant una indústria de la nostàlgia. Et venen els vells discos, et fan el pastisset de quan eres petit amb el mateix embolcall...

–N. C: A mi, per exemple, m’agrada molt el reggae, i no entenc com hi ha gent a qui també li agradi i només li interessi Bob Marley. Per no parlar dels aniversaris dels discos: dels Beatles, d’Elvis, del punk... ¡Al Primavera Sound hi va Brian Wilson a tocar Pet Sounds! Algú que segueix traient discos nous es veu obligat a tornar a tocar el que va fer fa mig segle.

–Parlant de grans mites, pocs han sigut tan referencials en les seves vides com David Bowie.

–N. C.: És un exemple de persona que ha mort a la cúspide. És horrible, perquè estava en un moment boníssim, però a la vegada fa encara més perfecta la seva carrera.

–Fa uns dies es complien 25 anys del debut de Fangoria, Salto mortal

Notícies relacionades

Azcón: "La sentència del TS s’ha de complir a les bones o a les males"

Lucía Cerezo, la jove sensació del ‘romantasy’

–A.: ¿Ah sí? No pot ser... ¡Ah sí! ¡És clar! Va sortir just quan la guerra del Golf, perquè recordo una entrevista que ens van fer aquí, a Barcelona, al saló d’un hotel, i estar més pendent de la televisió que hi havia al fons, amb aquells míssils de color verd, que de cap pregunta.

–N. C.: Suposo que si fóssim guais tocaríem Salto mortal ara.