Jonas Jonasson retrata un assassí

Costa imaginar-se’l ara amb temperatures sota zero, i més quan s’ha arribat des d’aquesta Barcelona sense hivern, però Visby, la capital de l’illa de Gotland, a Suècia, acostuma a ser un excel·lent destí estiuenc, o el que sigui que els suecs entenguin per estiu. Fa uns anys, l’escriptor Jonas Jonasson es va instal·lar a l’illa, en una granja amb porcs i gallines, buscant un bon lloc on criar en solitari el seu fill, que ara té 9 anys, després d’un complicat divorci. 

Jonasson es va emportar a Visby un èxit sota el braç. 'L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra' era tota una raresa, una novel·la còmica que va sorprendre tothom, perquè tradicionalment Suècia, amb Strindberg i Bergman al capdavant, és país d’escriptors més aviat torturats i la més pròxima moda de la novel·la negra tampoc ha fet gran cosa per alegrar el galliner. L’humor blanquíssim i sense mica de malignitat de Jonasson va fer que 'L’avi' es convertís en un 'best-seller'. I ara, després d’una segona novel·la més càlida, amb inici a Sud-àfrica, 'L’analfabeta que va salvar un país', torna al territori local amb 'L’assassí que va somiar amb un lloc al cel' (Catedral / Salamandra), que demà estarà a les llibreries, i amb l’ambició de repetir la mateixa connexió amb els lectors. De fet, després de ser el més venut per Sant Jordi amb les seves dues novel·les anteriors, està desitjant veure la festa personalment a l’abril quan vingui a Barcelona.

La casa de Jonasson és en realitat un complex de tres edificis gens ostentosos, encara que una mirada més atenta reveli una piscina climatitzada –ara amagada sota la neu– i un hangar en el qual l’autor esperava aparcar un helicòpter si els 'royalties' de 'L’anafabeta' (va funcionar comercialment la meitat de bé que 'L’avi') l’hi haguessin permès.

«No tinc la sensació d’haver-me amagat. Tinc una casa a Estocolm, però aquesta és la meva llar, vaig voler que fos així perquè en certa manera em fa pensar en el territori de la meva infantesa al camp i al continent», explica assegut a la taula de la cuina on rep els convidats, segons sembla tot un detall de la cordialitat sueca.

La nova novel·la també té un personatge amb voluntat de perdurar. L’Assassí Anders, un 'killer' bastant estúpid a qui un bon dia, d’improvís, visita la gràcia divina i decideix, no només dedicar-se al bé, per a gran excitació de la premsa sueca que ha seguit les seves males accions amb la mateixa curiositat que les bones, sinó també fundar la seva pròpia església. Una trajectòria picaresca d’Anders, gran degustador de la sang de Crist en el seu aspecte més prosaic, el vi negre, el portarà a complir un recorregut amb final sorpresa. «L’humor em serveix a manera de teràpia –teoritza molt seriosament Jonasson, en samarreta de màniga curta mentre a la llar de foc de la cuina espetarrega un bon foc–. Crec que és l’única manera d’enfrontar-se a tot l’horror del món». 

 

MOLTA BROMA AMB LA RELIGIÓ

Malgrat que el seu estil no és particularment vitriòlic, l’autor col·loca el límit de la seva mirada humorística en l’horror de l’Holocaust nazi. «És un tema que no sabria de quina manera abordar, no m’hi sentiria bé. Roberto Benigni ho va aconseguir amb 'La vida és bella' però va haver de fer una pirueta molt especial i molt emotiva». Tampoc se sent, diu, amb ànims de llançar en el futur els seus dards literaris contra l’islamisme, fet que no li impedeix fer una crítica sense matisos a l’atemptat contra 'Charlie Hebdo'. «La tesi de la meva novel·la és que ens hem de prendre la religió d’una manera menys seriosa. Riure ens portarà a mantenir més respecte per les nostres diferències.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Però és clar que a l’Estat Islàmic li interessa fomentar la por perquè és un efectiu instrument polític. Dit això, no importa gaire si els dibuixants de 'Charlie Hebdo' es van passar o no de la ratlla en les seves crítiques. Van ser assassinats i això ho canvia tot».

Les susceptibilitats religioses a la descreguda Suècia tampoc han fet gaire soroll. «Al contrari. He rebut cartes de capellans que em feliciten per haver tractat d’una manera amable els grans dubtes existencials que tothom té. I hi ha la pregunta eterna que en els últims temps es podria concretar en: ¿com pot ser que Déu permeti la mort d’Aylan? Crec que només si estem units trobarem respostes».