Un Lemaitre breu

'Rosy & John' és un llibre breu que forma part de les investigacions del comandant Verhoeven, una saga policíaca escrita pel guanyador del premi Goncourt Pierre Lemaitre. Donat que a la novel·la es comenta la resolució final d’altres llibres de la sèrie, suggereixo amb insistència que es llegeixi seguint un ordre estricte: 'Irène, Alex i Rosy & John', completant així els tres primers toms d’aquest magnífic i imprescindible personatge (i a l’espera del quart, 'Camille').

Obra breu –poc més de 100 pàgines–, el seu origen és el d’una proposta: el repte que el nostre autor escrivís un text d’intriga per a 'smartphones', i així va ser. Lemaitre va admetre imposicions i formalitats digitals, va plantejar l’obra en capítols curts, linealitat, extensions de tres fulls 

–mitjana de lectura de qualsevol parisenc entre transbords de metro–, etcètera. Immolat en l’'e-altar' dels bits i «alliberat afortunadament de les exigències draconianes de l’edició digital», Lemaitre va recuperar el text original de l’eBook (ofert als usuaris com 'Les Grands Moyens') i el va reescriure, tot modificant estructura i narració per engendrar-lo de nou en aquest meravellós llibre, rebatejat com 'Rosy & John'.

SENSE CAPÍTOLS

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Obra de gran plasticitat visual, desborda carisma i riquesa de sensacions, recursos i precisió mecànica, la mateixa que a la resta de la seva obra. Prescindeix de capítols i s’articula en una successió d’escenes de dies i hores, esclaves del dictatorial avanç d’un contrarellotge: ¿quan, i on, explotaran les altres bombes que el fill d’una assassina ha amagat? Ni guerra santa ni fanatisme religiós: la submissió és el detonant d’aquest llibre, esplèndid però –així mateix– escàs. Herència del fulletó francès, la força compacta de la seva brevetat és també el seu màxim inconvenient, ja que Lemaitre és un descriptor d’emocions i els seus personatges s’expressen en i per elles.

Llegir-lo és un dels grans plaers privats contemporanis i acontentar-nos amb només 150 pàgines deixa, en boca, el desig de més llibre. ¿És 'Rosy & John' prescindible? No, però comporta la –meravellosa– obligació de primer llegir 'Irene', continuar necessàriament per 'Alex' i al final... Us invito a fer-ho. H