Anar al contingut

El dolç èxit d''Una pastelería en Tokio'

La pel·lícula de la japonesa Naomi Kawase conquista la taquilla i recapta més de 730.000 euros des del novembre

La distribuïdora espanyola la va encertar al canviar-ne el títol original i adreçar-se al públic madur i femení que omple les sales

Olga Pereda

El dolç èxit d''Una pastelería en Tokio'
El dolç èxit d''Una pastelería en Tokio'

/

Fa gairebé 30 anys que Ignacio Julià va publicar Feed-back. La leyenda de los Velvet Underground (1986), llibre que va acompanyar una generació, o més, en el camí cap a la banda de culte per excel·lència, i ara en tanca un cicle amb Catálogo irracional (Alternia Editorial), on centra el focus en el que va ser el líder de la formació, Lou Reed. Una obra que no es veia capaç d’abordar. «Ja havia escrit molt sobre el tema, i la seva mort i la del meu pare van ser cops molt durs», confessa el periodista barceloní. «Però un parell d’amics em van convèncer per fer una guia d’audició que les noves generacions poguessin tenir com a obra de referència».

Catálogo irracional, amb pròleg de Dean Wareham (Galaxie 500, Luna), recorre la trajectòria de Reed a partir de 43 cançons, des d’Heroin (1967) fins a Junior dad (2011), però sense cenyir-se a una narració cronològica, disposant les pistes informatives a partir d’una noció de relat: així, la seva infància i adolescència, amb trastorns psicològics que van derivar en sessions d’electroxoc, en centren un capítol tardà, Little sister (1983), en boca de la seva germana Merrill. «Explicar-ho al principi hauria sigut un espòiler», justifica Julià, que va optar per aquesta estructura inspirant-se en La historia del rock’n’roll en diez canciones, de Greil Marcus.

Julià, fundador de la revista Ruta 66, és el periodista musical que més a fons i amb més continuïtat ha escrit sobre Lou Reed a Espanya des dels anys 70, i aquí associa l’evolució de l’artista amb les seves vivències des que, el 1975, el va veure al Palau d’Esports. Allò no era com un concert de Jethro Tull. «Rock’n’roll cru, mantenint una distància amb el públic. Al final van entrar els grisos i va ser un espectacle fantàstic», assegura.

Amb els anys, l’autor va tenir ocasió d’aconseguir «certa intimitat» amb Reed i el seu entorn, i d’extreure conclusions. «Podia ser un gilipolles o no, depèn de qui tingués al davant, però sense aquell caràcter estrany no hauria fet aquesta obra. Elton John mai farà Lulu», reflexiona. Hi ha una defensa davant els que el pinten com a bèstia negra. «En llibres com el de Howard Sounes sembla la pitjor persona de la humanitat, com si no hagués existit Hitler», retreu, si bé reconeix que Reed «podia passar de la tendresa líquida a la roca en un segon».

Lletres com a poemes

Quan va morir, el 27 d’octubre del 2013, va ser portada dels diaris perquè «havia superat la figura del rocker i era un escriptor autor d’unes lletres que es podien llegir com a poemes», destaca Julià. 

Aquests relleus expliquen per què un periodista que està a punt de complir els 60 manté viva aquesta fascinació juvenil. «De la mateixa manera que un catedràtic d’història segueix fascinat per Felip II, o un d’art segueix estudiant els esbossos de Picasso», raona Julià, que dóna una de les claus quan situa el poder de Lou Reed en la seva manera de dirigir-se a l’oient. «A diferència de Roger Waters, no parlava a la multitud, sinó de persona a persona: seré el teu mirall (I’ll be your mirror). Ell era perfectament conscient que et posaves uns auriculars per escoltar-lo i ja et tenia enganxat».