La correcció política contra Enid Blyton

Tornen  els vells llibres d’Enid Blyton. És fàcil que el recent llançament a les llibreries de les històries d’Els Cinc, amb les seves portades coloristes i posades al dia desperti la nostàlgia en més d’un pare, o d’un avi (perquè els primers títols daten dels anys 40 (encara que a Espanya no es van popularitzar fins als 60). Tornen aquelles històries de nens campant per illes, valls, túnels secrets, campaments i racons de món sense la molesta presència dels adults i sense que els falti una cistella de berenar i l’ajuda inestimable de la seva mascota. Llegir-les és aprendre que hi va haver un temps en què els nens solien jugar a l’aire lliure, tota una raresa en aquests temps d’amics virtuals, telèfons intel·ligents i internet. Fins aquí tot perfecte, però el tema té la seva creu. I té a veure amb el xoc frontal contra la correcció política.

    El rellançament dels 21 títols d’Els Cinc, publicats per Joventut, a més d’adaptar el llenguatge als nous temps recull una important expurgació de termes racistes i sexistes que segons sembla proliferaven en l’obra de l’autora anglesa i que a la Gran Bretanya es va realitzar originalment fa uns anys. Perquè en les històries de Blyton, senzilles i clares amb el bé i el mal sempre perfectament delimitats, els nois protegeixen les noies, elles s’encarreguen de la cuina i hi ha moltes possibilitats que el malvat de torn no sigui un anglès de soca-rel, i sí molt possiblement un negre o un gitano, descrits sovint amb termes despectius. «¿Per què els estrangers no són capaços d’educar degudament els seus fills?» no és una frase pronunciada per Maggie Smith a Downton Abbey, sinó escrita amb convenciment per Blyton. Juntament amb Els Cinc, Joventut també torna a llançar la col·lecció Els set secrets, amb divertides portades de Toni Ross.

    Flavia Company i Elisenda Roca, dues autores de literatura infantil i fervents lectores al seu torn de Blyton en la seva infància, mostren primer de tot una gran sorpresa per una misogínia i un racisme que no van detectar al seu moment. «Només en recordo les aventures, les bones estones que em va fer passar –assegura Roca–.  Enid Blyton va néixer al segle XIX i va morir als anys 60 molt abans que jo comencés a llegir els seus llibres. La seva manera de pensar és fàcil que sigui antiquada i imperialista, però molt probablement neix del desconeixement d’altres cultures». A Company la molesta sobretot que la decisió editorial hagi partit dels hereus d’una escriptora que ja no hi és per decidir sobre una obra que segueix generant vendes milionàries en més de 90 idiomes. «És una impertinència modificar el treball d’una autor/autora sense el seu permís», afirma.  

UN MÓN ORDENAT / La llibretera Oblit Baseiria, de Casa Anita, certifica que els llibres de Blyton se segueixen venent bé: «És un món ordenat en què els nens acostumen a sentir-se còmodes». Baseiria creu que no té sentit afegir pròlegs o notes a peu de pàgines a les edicions infantils, perquè els nens ni se les miraran. «En la literatura infantil, sempre s’han adaptat els llibres i ningú ho ha qüestionat. Avui no ens atreviríem a donar-li a un nen petit les versions originals dels contes dels Germans Grimm, carregats de violència i crueltat».

    Detectat el problema, val la pena preguntar-se de quina manera va influir Blyton en els seus poc avisats lectors. Aquí també hi ha opinions divergents. Potser la més interessant és la de la novel·lista nigeriana radicada als Estats Units Chimamanda Ngozi Adiche, que s’ha definit a si mateixa com «una feminista africana i feliç», i que al seu  Lagos natal, i sense haver posat mai un peu a Anglaterra, va patir una «alienació» quan va començar a escriure històries estil Blyton poblades per nens de pell blanca. Naturalment, anys després, Adiche sí que es va adonar dels errors del seu model, especialment quan va llegir el patriarca de la literatura africana, Chinua Achebe.

    Un altre exemple és el de l’escriptor britànic Jonathan Coe. Al diari The Guardian li van preguntar pel llibre que li havia canviat la vida. I ell va recordar un volum de contes de l’autora dirigits a nens molt petits que el van transportar de nen a la casa dels seus avis aromatitzada per l’olor de les galetes al forn. L’esquemàtic ideari de l’autora –«les persones s’han de comportar amablement els uns amb els altres i que la cobdícia ha de ser castigada»– va ser, segons va reconèixer, una influència en les seves ficcions.   

SENSE VALOR AFEGIT / És un punt a favor de Blyton que no té gaires valedors. Durant anys, crítics, professors i bibliotecaris anglesos van arrufar el nas davant una escriptora «esquemàtica» i «repetitiva» que «defensava els valors de la classe alta però en realitat estava dirigida a la classe mitjana». D’aquí ve que ella es passés més de 30 anys sense fer una miserable aparició a la BBC per la seva «falta de qualitat» –sí, els anglesos són molt estrictes amb aquestes coses–. I, mentrestant, el més sorprenent és que no l’abandonés en cap moment el favor dels nens. Però només d’ells. A diferència d’altres clàssics infantils, Blyton no ofereix gestos de complicitat ni valors afegits als adults. Els seus llibres no es poden tornar a llegir passats els 13 anys.

    Santiago Alba Rico, que recentment ha reeditat el seu fonamental assaig Leer con niños (Literatura Ramdon House) no sent un gran amor per Blyton. Alba va ser guionista del programa La bola de cristal, que va dirigir la seva mare, Lolo Rico, i és, a més, un dels ideòlegs culturals de Podem. «A Enid Blyton la vam llegir tots de petits i el seu problema és que literàriament és molt pobre. Per descomptat, si es tracta de recollir el desaparegut món de les colles adolescents a l’Anglaterra del segle passat William Brown és molt més recomanable en tots els sentits: brillant, crític, mordaç, aborda l’univers adult des de la mirada d’un nen ingènuament ferotge», valora el guionista i filòsof.

    ¿Relegar Blyton a l’armari dels records, per tant? No segons Rico. Tenim dret a llegir i disfrutar d’un mal llibre o una mala pel·lícula si sabem distingir-los de les bones obres, i disfrutem d’uns i altres: «Per fer-ho sens dubte seria desitjable que pares amb temps i criteri transmetessin als seus fills el gust per la literatura. No és fàcil. El temps narratiu, que és també el de les atencions, l’amor i la memòria, està a punt d’extingir-se en favor del temps de la digestió, que és el de les noves tecnologies, els mitjans de comunicació i el centre comercial».

Notícies relacionades

La correcció política contra Enid Blyton

El gran espectacle de Nicola Coughlan

    Segons l’opinió del filòsof, els llibres, tant els bons com els dolents, tenen escassa influència en la formació d’un nen, de manera que és inútil també censurar-los. «En tot cas, assegura, la millor protecció contra un llibre és sempre un altre llibre i la possibilitat de relacionar dos llibres i comparar-los entre si està fora de tots els llibres: en una educació 

–afectiva a casa, pública fora de casa– que ensenyi a distingir la realitat de la ficció, una diferència cada vegada menys evident en les societats capitalistes de consum».