Protohistòria de Murakami

El prolongat èxit de crítica i de públic de l'obra de Haruki Murakami ha impulsat la casa editora que s'ha ocupat principalment de la seva difusió a Espanya a arribar fins als seus orígens i publicar les seves dues primeres nouvelles, aquelles que es poden considerar com les que configuren la protohistòria de la seva narrativa. L'autor ha tingut la gentilesa d'escriure un pròleg per a aquestes dues obres, sota un intrigant títol de significat que se li revelarà de seguida al lector: «el naixement de les novel·les escrites a la taula de la cuina». I, finalment, Lourdes Porta, amb la seva mestria habitual, ha abocat al castellà de manera encertada la peculiar prosa de l'autor japonès.

Dues notes més per desfer equívocs. Primer, les dues novel·les (publicades el 1979 i el 1980) posseeixen una estreta vinculació, de tal manera que la segona pot ser considerada continuació de la primera, encara que només fos per la coincidència en el mateix protagonista (que parla en primera persona) i en el seu inseparable partenaire, el seu amic El Rata, les històries dels quals s'allunyen i es reuneixen incansablement com l'onada i la sorra. Segon, l'inconfusible món de l'escriptor ja es troba aquí perfectament definit, de manera que els dos relats ens condueixen sense cap brusquedat fins a la seva primera obra major, La caza del carnero salvaje (Anagrama).

Les dues nouvelles (si és que són dues i no una de sola) ens presenten els dilemes existencials de dos joves enfrontats a les primeres opcions de la seva vida: el treball (o l'oci), l'amor (o el desamor), la geografia (el poble o la capital) i aquelles il·lusions que són les que al final donen sentit a la realitat quotidiana («el déu de les coses petites», que diria Arundhati Roy) com poden ser prendre una cervesa freda al Jay's Bar, ficar-se al llit a llegir la Crítica de la raó pura de Kant o jugar una partida en la inefable pinball que respon al nom de Space Ship, amb la qual el protagonista manté un bonic col·loqui sentimental en l'últim tram de la segona novel·la.

Perquè, i això és potser el més important, ja en aquests escrits primerencs Haruki Murakami fa un enlluernador desplegament de les seves grans virtuts com a novel·lista: el seu indesmaiable vigor narratiu, la seva sorprenent capacitat per a la sorpresa, la seva habilitat combinatòria lliscant insensiblement des de la més rutinària trivialitat (la dutxa, la cuina, la dessuadora) fins al fet insòlit que t'assalta en qualsevol cantonada de qualsevol pàgina i que no s'ha d'explicar perquè en el context és fins i tot versemblant: les vivències dels oriünds de Venus i Saturn, el filosòfic enterrament del quadro de distribució, les afectuoses bessones que apareixen adormides i desapareixen absorbides per l'autobús que es perd en la llunyania… Cal felicitar-se per aquesta última aventura que, remuntant-se fins al principi, posa ja a la nostra disposició l'obra completa d'un escriptor apassionant.

ESCOLTA LA CANÇÓ DEL VENT I PINBALL 1973  / ESCUCHA LA CANCIÓN...

Haruki Murakami

Empúries / Tusquets  Trad. Albert Nolla / Lourdes Porta

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

312 / 284 pàg

19 €