El fotoperiodisme va néixer així

El ritme de publicació de llibres de fotografia amb escenes de la Barcelona d’abans o de catàlegs d’exposicions de primeres espases de la professió desborda la persona més interessada en el tema. Ara bé, dimecres que ve arriba a les llibreries una obra destinada a marcar un abans i un després en la historiografia del fotoperiodisme català, i a convertir-se en imprescindible en qualsevol biblioteca atenta a aquesta disciplina. Després de cinc anys de treballs exhaustius, un col·lectiu format per un historiador, Pablo González Morandi, un antropòleg, Andrés Antebi, una periodista, Teresa Ferré, i un dissenyador gràfic, Roger Adam, publica Repòrters Gràfics, Barcelona 1900-1939, la biografia col·lectiva d’un ofici que va néixer amb el segle XX i que va arribar a una esplèndida maduresa als anys 30, fins que el franquisme va delmar la professió i en va condemnar a l’oblit una part, només recuperada de forma parcial i esbiaixada després de la transició.

Solament la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona i l’Arxiu Nacional de Catalunya ha permès publicar una obra de 450 pàgines en dos volums (i que surti per 40 euros), amb una maquetació original i un treball d’arxiu desbordant. El primer volum, ( Ofici ), dedicat a l’evolució de la professió, il·lustrat amb fotografies de tots els fotoperiodistes de l’època en plena feina i amb documents obtinguts d’arxius i, sobretot, de famílies, i rematat amb les biografies de 32 professionals (12 d’ells, més el cineasta Joaquim Soler, especialment destacats), és un primer cànon de la professió seleccionat entre els 160 fotoperiodistes actius durant el període que els autors han identificat. Molt més extens que els dos o tres noms, expliquen els autors, «que han projectat una ombra que ha tapat els seus col·legues». El segon volum ( Kiosk ) és una antologia de fotografies, en què es primen les inèdites o d’autors oblidats o desconeguts, i moltes d’elles situades en el context dels mitjans en què van ser publicades. 

UNA NOVA VISIÓ

Repòrters gràfics surt al pas, explica Andrés Antebi, d’«un dèficit de coneixement, tòpics i llocs comuns». A partir d’un buidat extensiu d’arxius i hemeroteques i d’una tasca a vegades detectivesca de localització de famílies de les quals s’havia perdut el rastre, han tret a la llum noms i imatges oblidades i han corregit errors factuals que es repetien des de feia dècades. El primer diari gràfic no va ser El Día Gráfico sinó La Tribuna. Centelles no va ser l’únic al carrer el juliol de 1936, ni tampoc el primer amb una Leica a les mans, ni la introducció d’aquesta càmera va tenir un paper tan crucial... 

«El verdader naixement del fotoperiodisme a Barcelona és la Setmana Tràgica, com ja va escriure Francesc Espinet», indica Teresa Ferré. Va tenir, planteja, un moment de maduresa en l’exposició del 1929, i l’impacte de l’esclat de la guerra civil com a origen del fotoperiodisme modern ha sigut mitificat (hi havia fotoperiodistes que feia dècades que fotografiaven esglésies cremades, manifestacions, vagues, trets i barricades, que aquesta era la Barcelona del primer terç de segle), tant com el de la introducció de càmeres de petit format com la Leica en els anys 30 en la renovació del llenguatge fotogràfic. «Ho va escriure Gisèlle Freund el 1968 i s’ha anat repetint. Però al·lucines amb fotos dels anys 20, per exemple d’esports, amb càmeres de plaques», diu Ferré, que recorda que la modernitat en el fotoperiodisme no arriba com una revelació, «sinó que la producció local va al mateix pas que l’europea». 

COM TREBALLAVEN 

Repòrters Gràfics intenta reconstruir el funcionament de la professió (societats, agències, patrons i aprenents, encàrrecs, retribucions i corresponsalies, escales, motos i laboratoris de revelat, una competència a vegades a cops de peu, viatges al davant de combois organitzats i enquadrament dels professionals en els organismes de propaganda que matisen la imatge romàntica del reporter de guerra). I el resultat contradiu les visions que «volen introduir el fotoperiodista en el mercat de l’art», assenyala Ferré. «Era un treball molt precari i sense el concepte d’autoria que adopta a partir dels anys 30», afegeix. Les grans exposicions sobre algunes figures, i les anàlisis sobre els seus estils, porten a equívocs immensos: sortir per exemple de la mostra de Brangulí pensant-se que s’ha descobert un autor quan, per exemple, moltes de les seves fotos d’esports i toros són encarregades a Gaspar, Claret o Mateo. O parlar de la maleta de Centelles , que els autors qualifiquen obertament com una «maleta col·lectiva» en què el llavors cap del servei fotogràfic de la intel·ligència militar va transportar obra d’altres fotògrafs.

HISTÒRIES GUSTOSES 

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

El llibre no és el treball acadèmic que els autors també podrien haver abordat sinó «un llibre clarament de divulgació», on el text cedeix centenars de pàgines a la imatge i la revisió historiogràfica s’apunta de forma sintètica per deixar lloc a algunes anècdotes i històries gustoses (i a vegades doloroses, com alguna delació) d’un col·lectiu bohemi que va viure un temps interessant. Merletti, els seus caramels i Alfons XIII, un gairebé pugilat entre ell i Pérez de Rozas...

UN PUNT DE PARTIDA 

El llibre, expliquen els seus autors, només és un punt de partida que obre nous camins, de la mateixa manera que ells van partir dels treballs de síntesi pioners (que ara revisen a fons) de Jaume Fabre, Josep Maria Huertas, Francesc Espinet o Josep Cruanyes, amb la rèmora del menor accés als arxius en els temps previs a la digitalització, o de les monografies d’investigadors més recents. «Sense internet no hauríem pogut fer això. Hem treballat en una altra dimensió que en les obres de fa 20 o 30 anys», reconeix Antebi. Ells mateixos, que des de l’Observatori de la Vida Quotidiana han plantejat aquest treball com una part d’un projecte més ampli, La imatge velada , tenen entre mans un audiovisual sobre els tres reis mags, Gaspar, Segarra i Torrents, una biografia de Gabriel Casas i el guió d’una exposició al voltant de Pérez de Rozas per a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. «El llibre també és –afegeixen Ferré i Antebi– un toc d’atenció a les Administracions per tot el patrimoni històric que s’està deixant perdre».