Nova exhibició de Mogwai

mogwai va oferir dissabte, al Tibidabo Live Festival, una altra actuació desbordant, l'única classe d'actuació que saben oferir. El grup de postrock escocès celebra ara els seus 20 anys d'existència amb Central belters, triple recopilatori que recorre totes les etapes de la seva carrera, des d'uns inicis lligats al contrast entre parts quietes i catarsis elèctriques fins a la seva labor com a delicats bandasonoristes -vegeu el seu excel·lent treball per a la sèrie de terror francesa Les revenants-, passant pels seus flirtejos amb l'electrònica i les estructures pop-rock gairebé convencionals.

Durant la seva actuació al parc d'atraccions hi va haver de tot això, exceptuant les bandes sonores, potser arriscades de portar, pel seu tarannà especialment atmosfèric, al terreny d'un festival. El grup va començar pel principi: Yes! I am a long way from home, el primer tema del seu primer disc, Young team, de fa 18 anys -sembla increïble però és així mateix-. Pur Mogwai: falsa calma, descàrregues brutals, un crescendo per emmarcar.

El directe va tenir en si mateix un punt de crescendo. La banda de Glasgow va reservar per a la primera part talls somiadors com Friend of the night i Tracy, deixant per a més endavant els assalts directes i a la geniva, com l'obsessiu Rano pano, rebuda amb just guirigall, la dinàmica Mexican Grand Prix -amb el seu col·laborador Luke Sutherland a la veu cantant en lloc de sortir amb el violí habitual- i una Teenage exorcists amb partitura gairebé pròxima als millors R.E.M., cantada pel guitarrista Stuart Braithwaite amb veu clara i efectiva.

Notícies relacionades

Nézet-Séguin firma un Concert de Cap d’Any brillant i enèrgic

Crítica de l’episodi final de ‘Stranger things’: un tancament efectiu no exempt d’excessos

DOBLE NOCAUT / Per a la recta final, doble nocaut: aquell hit definitiu amb sintetitzador de pel·lícula de terror que és Remurdered i un tema llarguíssim que en realitat es fa curtíssim, My father my king, amb influències suggestives del folklore jueu. Van sortir a coll, una altra vegada.

Aquell mateix vespre, els assistents a la segona i última jornada d'aquest primer festival de rock al Tibidabo van poder veure altres grups sobre l'escenari, com Los Bracco, desenfadats rock'n'rollers de Sant Sebastià; Belako, banda de Munguía amb perícia tècnica però, potser, excessiva indefinició estilística; i Ocellot, formació barcelonina que interpreta un pop electrònic cada vegada més lisèrgic. Si van disfrutar amb ells, sàpiguen que repetiran al pròxim BAM.