Punxades de vella rockera

Diuen que la ganyota de ­Chrissie Hynde és la millor des d'Elvis. Una ànima punk, d'ulls fumats i serrell salvatge, que ha sobreviscut a les tragèdies del grup que va muntar el 1978 i amb qui va pujar a l'escenari fins al 2008. «Hynde ha escrit les memòries rockeres de l'any. Ho tenen tot: classes de model al natural amb Sid Vicious, treballs de neteja amb Johnny Rotten, edredó amb Iggy Pop i drogues amb tots els altres», diu The Sunday Times sobre Reckless (Temerària),el llibre on es culpabilitza de la seva violació i afirma que algunes dones, per actitud i manera de vestir, sembla que s'ho busquin.

«T'asseguro que, tècnicament parlant i t'ho miris com t'ho miris, allò va ser culpa meva. Assumeixo tota la responsabilitat. No pots anar pel món fent l'imbècil amb gent que porta escrit al front m'agrada violar», escriu la cantant sobre l'atac sexual que va patir, estant drogada, quan una banda de motards d'Ohio va prometre portar-la a una festa però va acabar en una casa abandonada. «Si em passejo en roba interior i estic borratxa, ¿de qui més pot ser la culpa?», es pregunta a l'entrevista amb la publicació britànica.

«Vaig ser ingènua... ¡Era una banda de motards! Si jugues amb foc et cremes. No és cap secret», insisteix. «Si vaig vestida discretament i algú m'ataca, diria que és culpa seva. Però si provoques i excites, estàs temptant algú que ja per si mateix està trastornat. No facis això. ¡Vinga va! És de sentit comú», subratlla. «Si no vols incitar un violador, no portis talons que t'impedeixin escapar-te'n. Si et poses una cosa que diu vine i folla'm, més val que corris ràpid. No crec que estigui dient res polèmic, ¿oi?», afegeix.

Una opinió perillosa

Per molts, el que diu no solament és polèmic, sinó profundament negatiu i perillós per a les víctimes i la societat. Les seves paraules han indignat associacions d'ajuda, feministes i bàsicament qualsevol que pensi que les dones poden vestir com vulguin. Dels seus comentaris es de­dueix que el risc d'atac sexual depèn dels centímetres de faldilla o de la V de l'escot. I que les noies haurien de saber reconèixer els violadors per no provocar-los. Primer gran error: segons l'organització Rainn, que ajuda als EUA les víctimes d'abusos sexuals, el 82% dels atacs són comesos per un co­negut, i no per desconeguts (en el 47% dels casos es tracta d'un amic, en el 25%, d'algú molt pròxim, i en el 5%, d'un familiar).

Lucy Hastings, directora de la britànica Victim Support, adverteix que amb les afirmacions de Hynde es poden sentir encara més avergonyides en la seva recerca per trobar una raó al que ha passat. O a no buscar ajuda. «Les víctimes mai s'haurien de sentir responsables pels fets, independentment de les circumstàncies. Els violadors en són els únics responsables», sentencia Hastings a The Guardian. «És clau que puguin denunciar i buscar ajuda».

 

Jackie Fuchs, exbaixista del grup californià de noies The Runaways, també ha criticat els comentaris de la seva col·lega. «No vull tirar pedres a Hynde, però ha llançat un missatge molt perillós», apunta la coneguda com a Jackie Fox, que fa uns mesos va revelar com el seu mànager, Kim Fowley, la va violar davant de les seves companyes la nit de Cap d'Any del 1975. «La majoria dels missatges que he rebut són de dones que sempre han pensat que va ser per culpa seva, doncs això és com dir-li a tota aquella gent que sí, que en tenen la culpa. Ningú ho va demanant. No hi ha excusa per a una ­violació».

 

La baixista de Runaways està d'acord que haurien de portar menys talons. Però només perquè són dolents per als peus, no per escapar-se d'un violador. «¿Podríem escapar-nos-en encara que portéssim vambes? ¿Qui creu que un violador deixarà de fer-ho perquè anem amb sabates planes?».

 

Hynde parla al seu llibre de Nancy Spungen, una altra víctima de la violència masclista (el seu nòvio Sid Vicious, baixista dels Sex Pistols, va ser arrestat pel seu assassinat a l'Hotel Chelsea de Nova York el 1978). «No aniria tan lluny per dir que Nancy fos una mula [de droga], però sí que es podia ficar la goma, la cullereta, un Zippo i un paquet de tovalloletes de mà pel cul, i encara li quedava lloc per a un pot de laca i una bossa de Maltesers».

 

La cantant assegura no haver pogut escriure aquest llibre en vida dels seus pares, que pretenien educar-la a la conservadora Akron (Ohio), on va néixer el 1951. Filla d'una secretària i un responsable de les pàgines grogues, el seu entorn no li interessava. «A l'institut no vaig anar mai a un ball ni vaig tenir cap cita. Aquella època va ser horrible per a mi, excepte quan anava a algun concert a Cleveland [era fan del punxadiscos Ernie Anderson, pare del cineasta Paul Thomas Anderson]. Veia qualsevol banda i sempre estava enamorada, però de músics que no coneixia. Saber que ­Brian Jones o Iggy Pop eren per allà feia molt difícil que em fixés en els nois que m'envoltaven. Tenia grans i millors plans».

 

Fugir de la tranquil·litatAls 14 va saber que havia de marxar d'Akron, canviar el seu tranquil suburbi pel rock&roll, les motos i els músics que veia en directe (Velvet Underground i David Bowie, entre ells). Hynde va estudiar art a la Universitat de Kent. Allà va tenir el seu primer grup i va provar les drogues. A la capital britànica va viure l'esclat del punk, va treballar a New Musical Express i a la botiga de roba de Malcolm McLaren i Vivienne West­wood. I es va desesperar per no poder formar la seva pròpia banda. «Tota la gent que coneixia a Londres estava en un grup. Jo era la perdedora». Fins que el 1978 va gravar una maqueta i la va enviar a Dave Hill, propietari de ­Real Records, que es va convertir en el seu mànager i li va recomanar agafar-se temps per formar una banda. Així va néixer Pretenders, amb Pete Farndon, James Honeyman-Scott (tots dos morts per sobredosi) i Martin Chambers. Un nom inspirat en la versió de Sam Cooke del tema dels Platters, The ­great pretender.

 

Hynde va ser nòvia de Ray Davies, dels Kinks, pare de la seva filla gran. I es va casar amb Jim Kerr, de Simple Minds, amb qui va tenir la seva segona filla. «Un sex symbol poc convencional, gairebé mai veiem la seva part lluminosa, si és que en té alguna. A les seves memòries, Hynde demostra que pot competir amb els seus col·legues masculins: ha escrit un llibre tan fluix i decebedor com molts d'ells», diu la crítica de The New York Times.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

 

Que Hynde hagi sobreviscut per explicar-ho és, segons ella mateixa reconeix, una espècie de miracle. «Qualsevol experiència és millor que no tenir-ne cap». Aquesta idea ha mogut la seva vida. «La lliçó de la meva història és que les drogues, incloent-hi l'alcohol i el tabac, només causen patiment». La rockera ­agraeix als seus pares que desaprovessin el seu ímpetu adolescent. «Si no hagués sigut pel seu rebuig total a acceptar la meva gran afició pel rock, possiblement m'hauria quedat a Ohio, m'hauria casat amb un motard i ara estaria buscant les dents postisses sota el sofà».