Camins que porten a l'ELO

Mentre Jeff Lynne es pensa si reflotar o no de forma estable l'Electric Light Orchestra, després de la fugaç reaparició de fa un any a Hyde Park, Londres, un dels exmembres del grup, el violinista Mik Kaminski, segueix aprofitant el buit per treure partit a aquell repertori pop d'herència beatleiana, que va marcar època a cavall dels 70 i 80. Concerts com el de diumenge a la Porta Ferrada, que, a través de la seva irreprotxable formalitat, no deixen de retre homenatge al gran absent, el senyor Lynne, compositor de totes les cançons.

Notícies relacionades

L’Audiència de Barcelona avala que Shakira vagi a judici

‘La piel en llamas’: Un text amb mil capes

The Orchestra és l'evolució d'una anterior reunió de refugiats de l'ELO, l'Electric Light Orchestra Part II, també sense Lynne. Ara ja només en queda Kaminski, ja que el teclista Louis Clark ha sigut baixa recentment i a Sant Feliu va ocupar la plaça el seu fill del mateix nom. Reprodueixen el so del grup en una notable resolució, si bé s'hi troba a faltar el segell vocal de Lynne, funció que es reparteixen el guitarrista Parthenon Huxley, el teclista Eric Troyer i el baixista Glen Burtnik. Quan totes tres veus s'ajunten construeixen aquelles lluminoses harmonies pròpies de l'ELO: ho vam apreciar ben aviat en peces com ara Sweet talkin' woman, Evil woman i Hold on tight. Reflexos de sofisticat, sinfonizant, rock'n'roll i tornades melòdicament pures. Els discos dels quals més es van alimentar van ser A new world record (1976), Out of the blue (1977) i Discovery (1979).

CONTRA LA PLUJA / A partir de la setena peça, Confusion, una tènue pluja va iniciar el seu crescendo i quan el grup va interpretar Livin' thing i Xanadu (que al seu dia va cantar Olivia Newton-John) el públic estava amarat i Albert Mallol, director del festival, va anunciar una pausa. Van ser únicament 15 minuts i el grup va tornar per completar el setlist davant fans remullats però entusiastes. Records dels seus diàlegs amb el prog-rock (Mr. Blue Sky, Do ya) i hits com Turn to stone, Last train to London i Don't bring me down interpretats per eficients artesans que, sense Lynne, van propiciar una sensació d'inevitable desemparament.