CRÒNICA

Romàntic Flórez

El tenor sedueix Peralada amb les perles del seu nou repertori

Romàntic Flórez

MIQUEL GONZÁLEZ / SHOOTING

1
Es llegeix en minuts
CÉSAR LÓPEZ ROSELL/ PERALADA

Juan Diego Flórez va agitar Peralada, dijous a la nit, amb les perles del seu nou repertori francès, però sense deixar de costat les seves proeses amb el belcantisme romàntic. El tenor va demostrar un total domini de la canviant tessitura que li permet exhibir una zona central més àmplia i amb més volum sense perdre gens ni mica el color i el to envellutat del seu cant ni l'eclosió dels seus aguts cristal·lins.

L'auditori es va omplir d'un públic de fans i de simples aficionats o curiosos. Els uns i els altres ho van passar molt bé i Flórez ho va captar des de l'escenari regalant entrega i simpatia. El divo peruà va meravellar, escalonant molt bé les peces triades, en bona part recollides al seu disc Amour. La bellesa del seu fraseig i d'uns aguts mai sobreactuats van dominar la tercera visita de l'artista al festival.

El també peruà Espartaco Lavalle, al capdavant de l'Orquestra de Cadaqués, va portar la batuta del concert, encara que li va caure dues vegades al terra entre les rialles de l'artista i el públic. L'ària Tombi degli ave miei, de Lucia de Lammermoor, òpera amb què debutarà com a Edgardo al Liceu, va obrir clamorosament una vetllada que s'havia iniciat amb l'obertura de Le toréador a càrrec de l'orquestra. Una menys aconseguida peça de Faust va preparar el terreny per arribar a l'explosió lírica de Werther de Massenet. O natura, plaine de grâce i la infal·lible Porquoi me revéiller van entusiasmar l'auditori.

Notícies relacionades

VICTOREJAT / Un ange, une femme inconnu de La Favorita i l'edulcorada T'amo qual s'ama un angelo, de Lucrezia Borgia, van tancar entre bravos la quota de Donizetti. Però va ser amb L'amour… Ah! Lève-toi soleil de Romeu i Julieta on va ser més aclamat, abans de tancar el programa amb una peça d'opereta d'Offenbach.

Va sorprendre a les propines apareixent amb una guitarra. Amb ella es va acompanyar per interpretar, dedicant-la a Teresa Berganza, Malagueña salada. L'artista, malgrat el seu discret desenvolupament amb l'instrument, va provocar el deliri, i en els bisos restants els espectadors ja no es van poder contenir i es van posar drets per aclamar-lo amb La donna é mobile i Jérusalem de Verdi i la impactant Una furtiva lagrima. L'emotiva nit va acabar amb l'entrega de la Medalla d'Or de la mostra a l'artista i a Berganza en una cerimònia privada.