Una nit de sentiments

Ja des de la introducció visual, Pablo Alborán semblava decidit a tirar per terra la seva imatge de -estricte- baladista: imatges de paisatges, de terra i mar, se succeeixen amb la velocitat de Mad Max: Fúria a la carretera.

El primer dels seus dos concerts al Palau Sant Jordi per presentar Terral (2014) comença així, curiosament, amb vertigen i fins i tot una explosió a la pantalla. Tot seguit, un Alborán lluny del cantautor i més a prop del líder de banda pop, amb actitud dinàmica i un polo slim dels que marquen musculatura, entona la social Está permitido: «El mundo gira en torno a lo que decidimos todos». El ritme animat, ara d'arrel llatina, segueix amb La escalera. Alborán canvia la lletra per guanyar-se el públic, encara que no fa falta: està entregat des del segon u. Però el cas és que «mi amor» es transforma en «Barcelona»: «Barcelona, quédate... Quédate conmigo».

Amb Ecos, que Alborán interpreta al piano, arriba una fase intimista que tampoc dura gaire: Quimera i Un buen amor tornen a comptar amb una infecciosa empenta rítmica.

'CAMEO' DE ZAZ / El cantautor malagueny és adepte a les col·laboracions i en dates assenyalades sol comptar amb convidats als seus concerts. Ahir a la nit li va tocar sortir a Zaz, la cantant parisenca amb qui ha gravat a duo Sous le ciel de Paris. Van cantar aquest clàssic popularitzat entre altres per Édith Piaf -Alborán també ha versionat alguna vegada La vie en rose- i una versió amb versos en francès de Pasos de cero.

Caramelo va caldejar l'ambient amb accent rumba-rock, mentre que El olvido va propiciar un inesperat duel de caixó entre Alborán i el seu percussionista trompetista Carlos Martín. Donant a cada cançó el seu propi so, una veu inesperada, o un gir particular: així es construeix un espectacle entretingut sense necessitat d'excessius focs d'artifici.

La constant era ahir a la nit el sentiment a flor de pell en les lletres d'Alborán, que són apologia gens oculta de l'amor romàntic, malgrat el milió de contraindicacions del seu prospecte.

Després d'un interludi acústic a quatre guitarres, Gracias va aportar èpica pop a l'estil britànic, i una frenètica Volver a empezar, aromes dels Balcans.

Notícies relacionades

La gran sèrie sobre el futbol americà i la vida

El mirall on s’hauria de mirar el ‘true crime’

Per al bis van quedar favorites -encara que totes aquesta nit fossin favorites veient la resposta del públic- com Solamente tú, parcialment cantada en català i, després d'un rampell flamenc, potser la seva millor composició fins al moment, Por fin.

Despídete va tenyir la nit de cert rancor, però Vívela va clausurar aquest festí emocional amb més ànim que animositat: «Grita que la vida es bonita aunque esté del revés».