Eduardo Hojman: "L'escena de jazz a Barcelona és hiperfecunda"

-Parlem de jazz. ¿Quan se'l troba pel camí?

-No ho sé. Als 10, 11 anys, vaig començar a escoltar els Beatles. Llegia molt, i vaig tenir la sort de trobar-me articles periodístics que em van obrir el panorama.

-Entenc que a Buenos Aires.

-Sí, sí. [Silenci]. Hi ha dos episodis molt especials. Un, a Amsterdam. Me'n vaig anar de motxiller i vaig anar a casa d'una noia. Ella tenia Kind of blue, de Miles Davis, a casa. Un dia el vaig escoltar unes quantes vegades i em va semblar molt interessant. Segueixo pensant que és el disc ideal per començar a escoltar jazz.

-¿I el segon episodi?

-Quan era editor de ficció d'Emecé, a l'Argentina, vaig anar a la fira de Frankfurt. Una agent va veure que estava mirant amb molta atenció un llibre que es deia The playboy guide to jazz (La guia playboy del jazz). La dona em va regalar el llibre encara que jo era editor de ficció i no podia editar-lo.

-Parlem de mitjans dels anys 90.

-Sí, aquella època. Quan vaig arribar a Buenos Aires, vaig convèncer l'editor de no-ficció d'Emecé no només que comprés el llibre, sinó que em deixés fer la traducció. L'autor del llibre es va commoure i va aconseguir que em convidessin al Festival de Jazz de Chicago.

-És llavors quan va entrar a formar part de la Jazz Journalist Association. ¿Com veu l'escena de jazz barcelonina?

-És boníssima; és d'un nivell altíssim. Dir això a l'Argentina és com una mica boig: «No veuré Keith Jarrett perquè ja l'he vist cinc vegades». A l'Argentina, Keith Jarrett hi va una vegada cada 30 anys... Aquí passen coses impressionants i els músics locals són molt bons: són capaços d'acompanyar aquests paios. Després, hi ha l'ajuntament amb les seves mesures d'intentar tancar i anul·lar tot el que és la música en directe, una cosa que és lamentable. La política institucional és agressiva amb el jazz i, mentrestant, l'escena del jazz és hiperfecunda.

-Ara proposa maridar jazz i vi. 

-És un joc, és lúdic. Jo et diria que són dos plaers compatibles. Veiem que una determinada peça de jazz té unes característiques que es poden assimilar a les del vi que escollim. Jo elegeixo les peces segons com Isaac Fernández em descriu el vi. Pot ser fresc, lleuger, intens, texturat, complex...

-I acaba d'anar a la fira del llibre de l'Argentina. ¿Hi segueix havent una relació especial entre Barcelona i la literatura llatinoamericana?

-És complicat. Hi ha una tendència, no majoritària, però sí en algunes editorials d'Espanya que s'esforcen a veure l'Amèrica Llatina com una sola cosa. I Amèrica Llatina no és una sola cosa: és un conglomerat de moltes realitats culturals diferents que no conviuen sense conflicte.

-¿En quin sentit?

-A l'Argentina no pensem en literatura llatinoamericana. I jo vaig veure que en algunes editorials espanyoles no ho entenien. Hi ha autors llatinoamericans que venen molt bé en el món hispanoparlant, i a les editorials que els tenen els va bé. Tot i així, crec que hi ha bastanta ignorància mútua. Estem parlant de cinc noms, la resta no existeix. No és fàcil.

-Segueixi.

-Les polítiques editorials de les grans cases editorials espanyoles, que tenen cases importants a l'Amèrica Llatina, respecte a la literatura d'allà són erràtiques... No està gens clar.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

-¿Quina impressió se'n va endur ara de l'Argentina?

-Vaig veure una vitalitat i una barreja d'innocència i romanticisme que els fa sortir amb molta més força cap endavant. Una de les paraules que guien la política editorial espanyola ara és la por.