Vomitada per la fam i els feixismes

«Pepe Rubianes hauria sigut ideal, l'intèrpret ideal per a aquesta obra, millor que jo. Era un grandíssim bufó». Ho admet Esperanza Pedreño, l'actriu, directora i productora de Mi relación con la comida, àcida i amarga «vomitada» d'una de les veus més transgressores de l'escena espanyola: Angélica Liddell, una altra gran bufona que ha decidit exiliar-se davant el desinterès d'institucions i programadors  per la seva obra. Una obra de difícil digestió, davant els agradables menús de l'entreteniment, però «medicinal pels beneficis ètics que atorga», argumenta la mateixa creadora, Premio Nacional de Literatura Dramática 2012 per La casa de la fuerza. El monòleg Mi relación con la comida, que ens descobreix un perfil antagònic de l'entranyable Cañizares de l'espai Cámara Café, recala del 3 al 28 de juny al Versus Teatre.

Escrita abans del 2004 (quan va ser reconeguda amb el premi SGAE), la peça carrega contra el capitalisme i altres blancs habituals en l'ideari de l'autora (la religió, la hipocresia, els vassallatges...). «És un text absolutament vigent. Avui les idees anticapitalistes sorgeixen des de la insatisfacció interna, mentre que fa una dècada disparaven contra els EUA. Per Liddell, l'important no són les esquerres o les dretes sinó les classes socials, la capacitat de canviar les forces productives que deia Marx», argüeix Pedreño.

Liddell torna a servir-se de l'escena com a confessionari de les seves ferides i aquest cop inclou les dels seus avis, pagesos extremenys que van patir guerra i misèries. «Parla de la fam, dels més febles, de les guerres, dels feixismes...», il·lustra l'actriu, que s'identifica amb la «rebel·lia» del text encara que no en comparteix tot el programa vital. «Ella ataca la maternitat i jo tinc un fill», es desmarca.

Notícies relacionades

4 propostes familiars per viure la màgia de Nadal, sense anar més lluny

El teatre del futur mira al passat

LA MEDICINA DE L'ART / El monòleg comença quan un alt càrrec teatral convida una autora que fa anys que és en el pou de la immundícia a menjar en un luxós restaurant. Ella es rebel·la i comencen les escopinades. Esquitxa tothom, incloent-hi els espectadors (alguns surten a escena) i un ofici que Liddell defensa com a terapèutic (medicina versus menjar) i substitutiu de l'Estat. «Si l'Estat és la recerca del bé comú, l'art és el verdader Estat», proclama. «Ella pensa que la fam mou l'art, que amb l'estómac ple no es pot pensar», completa l'actriu.

L'obra carrega de la mateixa manera contra la cultura de la informació davant la del coneixement, i homenatja els clowns. «A Espanya falten més bufons que plantin cara al poder, que se'n riguin de si mateixos i anomenin les coses pel seu nom», diu Pedreño. «Rubianes se'n va anar, Leo Bassi no és espanyol i només  ens queda Wyoming, que des del sistema de poder s'enfronta al poder amb el beneplàcit del poder». I Liddell, que no ha volgut veure la seva obra vomitada en escena. «Ella escriu des del dolor, des d'una part molt profunda, i li ha de resultar molt dur enfrontar-se als seus textos», la justifica el seu àlter ego sobre les taules.