Rigola es queda a les portes de la glòria

La seva adaptació al Lliure de 2666, de Roberto Bolaño, va ser tan elogiada que Àlex Rigola gairebé semblava obligat a seguir pel mateix camí amb la seva versió d'una altra novel·la, Incerta glòria, de Joan Sales. El director surt airós al TNC del repte de portar a l'escena una altra obra monumental (amb entusiastes admiradors), però sense la nota màxima d'aquella vegada i amb un resultat més desigual.

Incerta glòria narra les vicissituds al front d'Aragó el 1937 i a la rereguarda republicana de tres amics barcelonins, exponents d'una joventut perdedora i destrossada per la guerra. Són el jove burgès Lluís (Nao Albet), el seminarista Cruells (Marcel Borràs) i el filòsof Soleràs (Pau Roca). Un personatge polièdric, gairebé inabastable, que és un mirall per als altres. Tots tres, cadascun a la seva manera, estan enamorats de la Trini (Mar Ulldemolins), que té un fill amb el Lluís. Al seu voltant, una galeria de personatges (familiars i de la trinxera) emmarquen un text d'aire existencialista, tràgic i missatge cristià que no oculta mai. Igual que la intenció de passar comptes amb els excessos anarquistes.

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Ja podia passar amb l'obra de l'autor xilè, en què va teixir la dramatúrgia amb Pablo Ley, però ara és més evident que només els que coneguin la novel·la poden seguir sense perdre's gens el desenvolupament del muntatge, sobretot a l'inici. És per això que Rigola hauria necessitat un nou soci/dramaturg perquè la primera part no pequés de confusió narrativa i d'excés de llenguatges. Per exemple, si funciona el moviment de Toni Mira com un milicià de Cappa no passa igual amb el ball de Laia Duran o amb l'intranscendent ús del vídeo en una pantalla lateral.

ESTATISME / En favor de Rigola s'ha d'apuntar, en primer lloc, la seva gosadia d'enfrontar-se a l'enorme novel·la, i a més amb el seu estil estàtic i gairebé absent de joc teatral dels últims temps. També l'emoció de la segona part a la rereguarda, molt més nítida que la primera. Es manté la brillantor en la tercera, una mica llarga en un tancament anticlímax, amb l'impactant moment del diàleg entre trinxeres rivals. I en contra del seu muntatge, hi juguen una posada en escena i una escenografia molt pròpies de l'exdirector del Lliure, però que semblen una mica desconnectades del referent de la novel·la de Sales. Amb tot, a Rigola sempre se li ha de seguir la pista.