«No ens semblava del tot malament un holocaust nuclear»

El grup madrileny de tecno-pop Aviador Dro segueix viu i actiu després de més de tres dècades. Aquest mes s'edita el doble CD de senzills, maquetes i rareses Otros mundos, otras estrellas (1979-1982). Una excusa per conversar amb el seu ideòleg, compositor i cantant, Servando Carballar.

-¿Com va aconseguir el seu primer sintetitzador a l'Espanya dels 70?

-Tenia un orgue electrònic per estudiar piano i vaig descobrir que tenia una caixa de ritmes. Amb ell vaig compondre Nuclear sí i La chica de plexiglás. Fins llavors els sintetitzadors eren ultracars, però un dia vaig veure un sintetitzador italià, el Jen-2000, semblant al que seria el Korg MS-10. Aquest ja costava 10 vegades menys, era molt senzill de fer servir i molt còmode per dur-lo als concerts.

-¿On assajava amb el seu grup?

 

-Teníem un local a l'Ateneu Llibertari Prosperitat, un centre ocupat on també assajava Radio Futura, els Pegamoides, Paco Clavel... Cada divendres i dissabte muntàvem una discoteca, cobràvem 50 pessetes i amb això ens pagàvem el material. Una cop, els Guerrilleros de Cristo Rey i els de Fuerza Nueva van dir que vindrien a matar-nos. I allà estava Miguel Bosé, amb un bat de beisbol, defensant-nos i cridant: «¡Que vinguin aquests fills de puta, que els hi clavarem una de bona!». La següent vegada que el vaig veure va ser cantant Linda.

-És a dir, hi va haver un pop independent i d'esquerres a final dels 70.

-Nosaltres estudiàvem a l'Institut Santa Marta, el més roig de Madrid. Érem punks, però tots els nostres amics eren trotskistes, anarquistes... Aquell era el nostre món.

-Però no era el món de molts grups de la movida madrileña.

 

-Aquells grups no es definien gaire i se centraven més en l'aspecte estètic i a passar-ho bé. Però el nostre perfil també era ambigu. Va sortir Nuclear, sí i la gent es pensava que érem ultrafeixistes. Llavors, l'esquerra advocava per tornar a viure a pagès i gairebé a les cavernes. Mai ens van trucar per tocar en actes polítics.

-És normal que descol·loqués la gent. ¿Què volien explicar?

-La cançó estava inspirada en el còmic Mundo mutante, de Richard Corben. Estàvem en plena guerra freda, vivíem a prop de Torrejón i estàvem convençuts que en qualsevol moment començarien a caure míssils. Teníem claríssim que sobreviuríem a la guerra nuclear i vam fer un mapa del barri amb llocs on aconseguir menjar i armes de caça. No ens semblava del tot malament que hi hagués un holocaust nuclear i poder començar de cap i de nou.

-¿Com es passa del comunisme a advocar pel fi de la humanitat?

-Érem punks: si tot s'acabava, no passava res. Els homes som quatre micos una mica avançats. Ja arribaria una altra civilització. Vaig assumir que la ciència té un risc i que si volem arribar algun dia a l'espai, una de les meves il·lusions absolutes, s'haurien de trencar alguns ous.

-S'acusa l'escena indie dels 90 de despolititzada, però la dels anys 80 també va acabar sent-ho.

-El que més mal va fer va ser la professionalització i la institucionalització. Es va assimilar el moviment, es va incorporar a les festes dels pobles amb uns caixets molt alts i, a partir del 85, els grups van començar a pensar que podien ser rock stars. És una evolució natural, entre cometes. Es crea una escena, la gent en pot viure, se t'obren les portes a Els 40 Principals i El Corte Inglés...

- ...I dels ajuntaments, cosa que contribueix a despolititzar el pop.

 

-Efectivament. Però el rock radical basc també estava institucionalitzat per l'abertzalisme i el mateix passava amb el rock català. I els que haurien de fer la revolució, els grups dels 90, en lloc de fer alguna cosa más radical, van passar a un esteticisme o a un esnobisme més sofisticat.

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

-Per editar el recopilatori d'Aviador Dro no ha hagut de demanar permís a editorials ni discogràfiques. ¿Per què sempre va voler ser amo de les seves cançons?

-Sóc molt aficionat al cine i sabia que, a diferència de gent com Stan Laurel i Oliver Hardy, Charles Chaplin sempre va mantenir a ultrança els drets sobre les seves pel·lícules. Mentre grans còmics del cine mut van morir arruïnats, ell es va poder mantenir, en part, gràcies a això. Sempre vaig actuar així, inspirat en Chaplin.