Cabo San Roque a l'assalt

Tenen un peu en la música, un altre en les arts escèniques i fins i tot un tercer en la instal·lació. No s'identifiquen amb la idea d'espectacle, tot i que cuiden amb extrema minuciositat el factor visual i les seves connotacions en la música. Converteixen objectes en fonts sonores, però neguen fer reciclatge. I com que Roger Aixut és arquitecte, i Laia Torrents, enginyera industrial, les seves creacions poden explicar-se a través de trames matemàtiques que, diuen, tenen el seu origen en la ciència patafísica inventada pel francès Alfred Jarry fa més d'un segle. Són Cabo San Roque, grup convertit actualment en duo, i en el seu cas, ser diferents és alguna cosa més que un eslògan. «Sé que despistem», admet Torrents.

En els últims temps els hem vist conduint la performance  Bestiari i protagonitzant una exposició de Santa Mònica, però Cabo San Roque ha tornat a col·locar la música en primer pla a 12 Rounds, un disc que avui revisarà al Mazda Space, del Born, dins del cicle A taste of Sónar, com a avançament de la seva actuació en la pròxima edició del festival. A 12  Rounds, un títol pugilístic, Aixut i Torrents compten amb un nova i imponent màquina creada per ells, Tres Tristos Trons, amb la qual construeixen una música més violenta que evocadora, amb asprors industrials, interferències electròniques i ecos del rock d'avantguarda d'altres temps. «El disc és una reacció al treball amb Carles Santos: menys paisatgístic i més concret. I en aquests concerts el readaptarem perquè sigui encara més rítmic», explica Laia Torrents en la trobada amb aquest diari  al seu local taller del carrer de França Xica, a Poble-sec, on treballen, metòdicament, de nou del matí a nou del vespre. «I necessitaríem vuit hores més al dia per fer tot el que volem», sospira.

TRES DIRECCIONS / Han passat gairebé cinc anys des del seu anterior disc propi, Ball de bastons, i saben que el seu distanciament respecte del modus operandi del músic convencional pot haver alimentat una mica més la confusió sobre ells. «No sé si ens podem permetre desaparèixer durant tant de temps d'una escena», es pregunta Aixut. Però Cabo San Roque no és entre nosaltres només per fer discos. «Les arts escèniques i les instal·lacions presenten altres especificitats de llenguatge i disfrutem d'aquesta diferència», replica. «La instal·lació és l'estat més pur: només música i màquina», adverteix Torrents. I en cada proposta, tingui la forma que tingui, els seus artefactes electrònics i mecànics adquireixen un poderós estatus icònic. «Fa temps que vam descobrir que les nostres màquines són molt més populars que nosaltres. Ens guanyen sempre», ironitza.

Notícies relacionades

SOS d’El Pumarejo al Razzmatazz

‘Germans de sang’ omple el Condal

OBJECTES AMB ÀNIMA / Tot i que és possible acostar-se a Cabo San Roque atrets per la bellesa de les seves màquines, aquestes no constitueixen un simple ingredient exòtic: la conversió, expliquen, del «gest mecànic» en so obre un espai per a la imaginació d'oient que en el disc no és perceptible. I cada objecte té la seva història, la seva aura. «Marques de vides anteriors que fan que vibrin d'una manera singular», precisa Torrents. «Com deia John Cage, aquestes marques fan que pugui aflorar la seva ànima. Que una llauna estigui oxidada influeix en la seva reverberació», afegeix Aixut. Seguint aquest camí arribem a un llibre visionari, Gestas y opiniones del doctor Faustroll, patafísico, que Jarry va escriure el 1898. «El doctor aplica la ciència i les matemàtiques per justificar que el seu vaixell pugui navegar pels carrers de París. Igualment, nosaltres les utilitzem per navegar a la nostra manera», aventura.

Per tot plegat, no és que ocupin una casella pròpia en la nostra escena, sinó que ni tan sols hi estan situats plenament. Salten d'una disciplina a una altra i saben que el públic pot extraviar-se pel camí. «Sí, perquè la gent necessita classificar i l'audiència està segmentada. Els que van a exposicions no van a concerts, els que assisteixen a concerts no van al teatre...», reflexiona Torrents. Es fixen en creadors d'heterodòxia comparable com Carles Santos i Perejaume, i l'alemany Heiner Goebbels. I així pensen seguir, ¿fent cercles d'un lloc a un altre, de la perfomance al concert, de la instal·lació a l'exposició...? Aixut precisa: «Ho veiem més aviat com un espiral, un moviment concèntric en què mai tornes a passar pel mateix lloc».