El conservador pop

El crític Julià Guillamon va dedicar la seva tesina a l'obra de Joan Perucho, va comissariar el 1998 una gran exposició dedicada a l'escriptor i hi va mantenir una estreta relació. Va poder remenar les seves carpetes i entrevistar els seus amics. Tot aquest material s'ha acabat sedimentant en Joan Perucho, cendres i diamants (Galàxia Gutenberg), una biografia de l'escriptor però també, com diu el subtítol del llibre, d'una generació, la primera que entra a la universitat després de la guerra. «Perucho sempre hi és, encara que molt pocs cops sigui la figura central del que està passant. Et permet parlar de moltes coses, de les revistes del SEU, de les catalanistes, d'Espriu, de Riba, de Destino...», explica Guillamon.

Una generació que va trobar el seu lloc en el sistema i les discrepàncies de la qual amb el règim han sigut sovint magnificades, opina Guillamon. «A tothom li repugnava una mica el que es vivia, però era una generació que s'havia hagut d'adaptar. Ha patit la guerra i la postguerra i de sobte es pot instal·lar i triomfar».

Del Perucho inicial, Guillamon en destaca el paper de pont amb la poesia espanyola d'avantguarda. I dels anys 50, després d'haver obtingut la plaça de jutge rural a Gandesa «per no treballar gaire», l'autoria de «dues grans novel·les, Llibre de cavalleries i Les històries naturals, que treuen una cosa que ell té dins i no s'acaba de manifestar mai, que és el trauma de la guerra civil. És la teoria de la reconciliació, que llavors proposa tothom». D'aquestes grans novel·les destaca Guillamon que «va fer una literatura pop, tot al contrari de la literatura històrica d'ara i en la línia d'Italo Calvino o Umberto Eco, barrejant temps històrics, amb un rerefons seriós però amb sentit de l'humor».

Aquesta línia de treball queda truncada el 1960. «Té un desengany. Es va presentar al Joanot Martorell el 1959 i no va rebre ni un vot, tot i que al jurat hi havia els seus amics. Perquè ha arribat Ricard Salvat, que porta el teatre de Brecht, mentre que Perucho ve d'un món que és el de la primera postguerra que es veu com a esgotat».

Periodisme

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Però a més a Perucho, com a tants altres autors, «se'l menja el periodisme». El 1960 entra com a crític d'art a la revista Destino. Aquest segon Perucho, per a Guillamon, no és en absolut negligible. «La seva crítica d'art en un primer moment és molt innovadora i militant, obre Destino a l'art modern amb una visió molt oberta i aposta pels creadors». Però les coses evolucionen molt de pressa i el 1968 ja queda desbordada per una nova generació més polititzada. I s'arruïna amb l'editorial Taber.

La seva segona travessia al desert acaba el 1981 amb Les històries del cavaller Kosmas. En aquell moment se'l comença a publicar «indiscriminadament i sense cap sentit». I els anys 90, els de la pujada al poder del PP, juga el paper de l'escriptor que reivindica el seu bilingüisme. «Ho deia a tot arreu, però a part dels seus articles la seva obra de creació és gairebé íntegrament en català», apunta el biògraf. Aquesta és, creu, una de les seves impostures. Els seus últims anys, en part per motius de salut, aquest escriptor «divertit i simpàtic» s'amarga i entra en una «trista decadència». «Es va anar ressecant, va treure el pitjor de si mateix i va començar a defensar coses molt carques».