B. B. Sin Sed, dies de rock

És un clàssic que molts artistes se sentin part d'una generació perduda, però B. B. Sin Sed té motius per pensar-ho: encaixonats entre la movida, el rock català i l'indie, el grup de Sabadell va portar la flama del rock'n'roll a l'americana i en castellà entre els anys 1985 i 1997. «Anys complicats, de lluita constant entre el que volíem fer i el que volien que féssim, amb pressions per sonar a la radiofórmula, per aconseguir el hit...», recorda amb distanciat pesar Xavier Vendrell, cantant i lletrista de la banda de Sabadell, que ressorgeix avui per celebrar el seu 30è aniversari a Apolo (La 2, 21.00 hores; obrirà Biscuit).

Quan van sorgir es van identificar més amb la movida madrilenya que amb l'escena catalana, que veien «antiga», encara deutora de la progressia laietana. «A Barcelona no hi havia res. Nosaltres ens fixàvem en el Nou Rock Americà, el country i el rockabilly, i en el grup hi havia una facció més fosca que bevia de Dead Kennedys, recorda Vendrell. El grup es va situar, diu, en «la postmovida, juntament amb grups com La Frontera, Los Ronaldos, 091...». Josep Simon, dels Trogloditas, va produir la seva primera maqueta, i Javier Andreu (La Frontera), el seu disc de debut, amb notables cançons però amb el llast de la producció. «Ens van imposar una bateria electrònica. Però era això o no gravar», lamenta.

Els discos Sed de sed (1989) i Casa doce (1991), aquest produït per Marc Parrot, van desplegar un rock vigorós, amb cura per les melodies i il·lustrat pels textos de Vendrell, «més influïts per la literatura de Poe o Bukowski que per les lletres del rock», revela. Però el quart, Ahora, que van gravar també amb Parrot, es va fer esperar fins al 1997. «Quan vam tornar ens vam adonar que el nostre moment havia passat. Era un disc més acústic que obria una camp que no vam poder desenvolupar», recorda. La banda va dir adéu el 1999 i els seus membres van emprendre altres rumbs i van deixar la música de banda. Enrere van quedar molts bolos en sales com Sidecar o el Zeleste d'Argenteria («vam tancar la sala, el 1985»), actuacions multitudinàries a la Mercè i la Festa de Treball, i missions com telonejar Ramones i The Jesus & Mary Chain.

Notícies relacionades

‘L’estrany’ de Camus segons Ozon

El Molino ha d’afrontar obres per deficiències acústiques

Missió pendent

El grup es va reunir el 2013 per oferir un concert privat, entre amics, i el retorn s'ha anat consolidant. Recuperen el quintet original, amb Josep Maria Recordà Remember (guitarra), Simó Valls (guitarra), Jaume Avellaneda (baix) i Fèlix Pla (bateria). No hi ha cançons noves sobre la taula, però no les descarten per al futur pròxim. I deixen oberta la porta per a un disc nou. «Ara és més fàcil fer el que vols», opina Vendrell, a qui li agradaria poder reflectir, per fi, en una gravació, el fibrós so de la banda en directe. «B. B. Sin Sed vam tenir una veu pròpia, però, entre les pressions i la falta de mitjans, no vam aconseguir plasmar un so distintiu. Ara pot ser diferent».