Marsé, una vida

Juan Marsé recorda amb ironia les paraules d'aquell gran fatalista que és Cioran: «És ben curiós observar com la perspectiva de tenir un biògraf no ha dissuadit mai ningú de tenir una biografia». Amb aquest ànim s'ha enfrontat com a subjecte pacient, cosa que té mèrit tractant-se d'ell, a la biografia en la qual Josep Maria Cuenca ha treballat durant sis anys i que acaba d'aparèixer amb el títol Mientras llega la felicidad (Anagrama). Resignat, matisa l'escriptor de 82 anys davant el resultat: «La meva biografia em complau, la meva vida no tant. Hi ha algun desacord entre el que podia haver sigut i no va ser».

Segons Cuenca no hi va haver àrdues negociacions per aconseguir el seu objectiu, però sí una inesgotable insistència per part seva. «Potser no té sentit que Marsé es plantegi unes memòries perquè ja estan en les seves novel·les, però una biografia, com a mirada externa sí que en té». «D'entrada li vaig dir -assegura Marsé respecte al seu biògraf- que jo no em mereixia una biografia. Després el vaig prevenir de caure en la temptació d'engiponar una hagiografia». En el capítol de les condicions prèvies, i ben coneguda la proverbial sinceritat de l'autor, poc donat a les diplomàcies cortesanes, Cuenca assegura que prèviament a les hores i hores de conversa va demanar a l'autor que no li estalviés cap episodi de la seva vida. «Això no suposa explicar-ho tot».

Marsé va posar a disposició de Cuenca una ingent allau documental de cartes i papers. «Encara que Marsé és sistemàtic i acurat en el seu treball, un artesà en el sentit més digne de la paraula, en termes pràctics és un autèntic caos», reconeix el biògraf amb afecte. Aquella documentació, seleccionada i arxivada, ampliada en hemeroteques, unida a hores i hores d'entrevistes en l'entorn de l'autor, ha donat lloc a un llibre que projecta una significativa llum en algunes zones de la seva vida i es converteix també en el retrat col·lectiu del seu entorn cultural. Aquestes són algunes de les estacions en què s'atura la biografia.

L'ADOPCIÓ La vida dels escriptors, en general, no acostuma a ser gaire trepidant, però en el cas de Marsé, el seu origen, del qual ell ha parlat sense embuts en nombroses entrevistes, té tots els ingredients d'un bon melodrama. Malgrat que ell s'ha entossudit a viure-ho sense conflicte. La versió coneguda fins al moment és que l'adopció de Marsé, nascut Juan Faneca, va ser tancada en un taxi, que va recollir els seus futurs pares quan aquests acabaven de perdre un fill, nascut mort. El taxista, pare biològic de Marsé, els va oferir la criatura, que acabava de quedar-se sense mare. La biografia de Cuenca, després d'una exhaustiva investigació, revela que aquesta història és incerta, que el pare biològic i l'adoptiu es coneixien, tots dos militaven a l'Estat Català (cosa no que no deixa de ser paradoxal, si es tenen en compte les escasses simpaties de l'escriptor respecte al nacionalisme) i els Marsé no van perdre cap fill. Aquesta va ser una història -Imprimeix la llegenda, que diria John Ford- que es va inventar la seva mare per pal·liar el seu possible sentiment d'abandonament. «No tan sols comprenc els motius de la meva mare -diu avui Marsé-, sinó que és la versió que jo prefereixo. Ella m'ho va comptar així per protegir-me. El mateix fa la bona literatura amb nosaltres».

LA INFANTESA El nen Marsé va ser criat per una dona forta i un pare molt afectuós, però «un tarambana de campionat», segons Cuenca. El biògraf rebat al seu llibre el mite d'una infància infeliç: «Marsé va ser un nen extremadament estimat i en termes afectius no li va faltar mai res. Això explica que no quedés traumatitzat pel seu origen en absolut, tot i que el tema de l'absència o la conflictivitat amb el pare estigui present al llarg de tota la seva obra».

L'APRENENTATGE Una de les aportacions més emocionants de la biografia és la recuperació de les cartes que un joveníssim Marsé es va enviar amb l'avui oblidada escriptora catalana Paulina Crusat, que va ser la primera persona amb qui va poder alimentar i fixar les seves intuïcions sobre la literatura. «Rellegint aquesta correspondència -assegura Marsé- he constatat una vegada més que pacient, considerada, intel·ligent i afectuosa que aquesta dona admirable va ser amb mi».

LES AMISTATS Desfilen per la biografia, entre molts altres, dos dels grans amics de l'escriptor, tots dos desapareguts, l'editor i poeta Carlos Barral i el poeta Jaime Gil de Biedma. El minuciós Cuenca no ha trobat proves del que sosté Miquel Dalmau en la seva biografia de Jaime Gil, segons la qual aquest en un principi s'hauria sentit atret pel narrador proletari. «Crec que això no té rellevància. Gil de Biedma lluitava pels seus amors com hi lluitem tots, però de seguida va captar la transparència de Marsé. El que sí que em consta és que la seva amistat va ser molt criticada en l'entorn de la Gauche Divine, no per motius amorosos, sinó intel·lectuals o de classe social».

LES ENEMISTATS Home de llengua contundent, incapaç d'amagar el que realment sent quan l'hi pregunten, la proverbial sinceritat de Marsé ha alimentat no poques polèmiques. La més coneguda de totes està relacionada amb Baltasar Porcel, amb qui va intercanviar tota mena de pulles, pràcticament fins a la mort de l'escriptor mallorquí, que també responia amb l'escopeta carregada. Altres famoses desavinences, especialment amb Luis Goytisolo -i també amb el seu germà Juan-, estan relacionades amb la debatuda decisió del premi Biblioteca Breve que va recaure en Últimas tardes con Teresa. «En aquella novel·la -explica Cuenca- criticava amb noms i cognoms gent que estava al jurat. A mi m'agrada la seva absència total de càlcul. Marsé ha anat per lliure i ha pertangut a alguns grups, però no ha pagat mai peatge per això».

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

AMORS Si alguna cosa es desprèn de la biografia de Marsé és la constatació del seu èxit amb les dones, encara que ell mantingui en aquest terreny la màxima discreció. «Manuel Vázquez Montalbán acostumava a dir -afegeix Cuenca- que Juan s'assemblava a Marcello Mastroianni». L'escriptor va tenir una relació amb l'escriptora Helena Valentí, que més tard va viure un amor molt més complex amb Gabriel Ferrater, i també amb Bel, Isabel Gil Moreno, musa de Gil de Biedma. A la seva dona, l'extremenya Joaquina Hoyas, mare dels seus dos fills, la va conèixer quan ella treballava com a perruquera i senyora de companyia d'una marquesa. «No em va semblar ni bé ni malament, ni blanc ni negre, ni tot al contrari», va explicar al biògraf Joaquina per descriure la primera trobada de la parella.

POLÍTICA Català (és la seva llengua materna) que escriu en castellà, la figura de Marsé no ha sigut mai ben rebuda en els cercles nacionalistes -Cuenca parla de verdadera «aversió» pel que fa a aquest tema- i l'autor i premi Cervantes no s'ha coartat mai a l'hora de demostrar la seva dissidència amb la seva habitual sornegueria. La biografia evoca, entre altres, l'intent de l'editor Miquel Alzueta la dècada dels 90 de convèncer en va l'autor perquè escrivís en català, encara que tan sols fos una vegada, una novel·la que molt bé s'hauria pogut dir Sentiments i centimets, un títol que en realitat és una broma que Marsé acostuma a fer de tant en tant. Més significatiu és el relat d'un editor i crític -la biografia no en revela el nom- que va ser testimoni de com el 1985 el conseller de Cultura Joan Rigol va admetre que no podia incloure Marsé en el Pacte Cultural. «Perquè si ho faig, els meus em devoren», va dir, segons sembla. Cuenca considera que a l'escriptor se l'ha mantingut en un cert ostracisme en les instàncies nacionalistes «senzillament perquè ell no s'ha sentit mai obligat a mantenir una obediència ideològica. És per això que quan Ferran Mascarell va intentar fer-li un homenatge oficial en ocasió del seu 80è aniversari, el 2013, Marsé s'hi va negar en rodó».