El rock sorneguer de Rafa Pons

La vida de Rafa Pons ha fet prou voltes per esprémer encara més la seva inspiració i trajectòria. Es va trencar el peu i va solucionar l'handicap (no podia actuar) debutant amb èxit com a escriptor: A cuento de nada ja ha arribat a la segona edició. Els seus vincles sentimentals amb Buenos Aires es van estrènyer fins a l'extrem que allà va néixer el seu fill, i va reflectir el seu amor per la capital portenya en les seves peces. El cantautor de l'Eixample presenta aquesta nit a Barts el seu nou disc, Disimula, per primer cop amb banda, programat pel Banc Sabadell Festival Mil·lenni.

Buenos Aires és fins i tot el títol de la cançó que tanca el seu quart àlbum. «Se m'ha  ficat a l'ADN. És una plaça que treballo a poc a poc, tocant en sales petites. Una ciutat que enamora. Amb sensibilitat cultural. Vital. És a 12.000 quilòmetres, però hi estàs com a casa».

Els referents comuns, diu, són molts. Però el significat d'algunes paraules i expressions és diferent. Tant, que n'ha compost una lletra, Follón kilombo: «Un chocho es una concha/ Una chacha una mucama/ Un rabo una poronga/ Un pete una mamada…», il·lustra. «Pensava que coneixia el seu argot i ni de bon tros. Vaig començar a anotar i vaig acumular 200 exemples».

Una altra de les peces que sorprèn és Estrella del shok, amb gestos de complicitat a cantautors col·legues com Andrés Suarez, Luis Ramiro, Marwan…  «Va ser una de les últimes que vaig gravar i parla de la gent que en un recital per cridar l'atenció et deixa anar alguna cosa negativa perquè pensis 'quina persona tan especial'. ¡Error! Prefereixo l'elogi. La crítica la deixo als amics». La lletra diu: «Dices que no te gusta lo que canto especialmente/ que Ramiro te pone diez mil veces más caliente/ Que tengo complejo de Peter Pan./ Follando frente al espejo gritas no soy una fan...» ¿És difícil fugir dels estereotips? «Els cantautors tenim sort. El públic és a prop. I t'explica històries precioses. Sempre crec que no tinc fans. El perfil dels que em segueixen és semblant a mi. Gent a qui si li demano una militància banal a l'estil 'quedem a la plaça de Catalunya amb una samarreta verda', no em seguirà. Jo no ho faria».

CAMPAMENT BOIG

Notícies relacionades

Un segle de ‘La senyora Dalloway’

Antonio Orozco: "Ningú em pot fer més mal que jo mateix, és impossible"

Disimula es va gravar a l'estudi de la Casa Murada, tocant tots a la vegada i amb el teclista Joan Berenguer debutant de productor. El resultat és un sòlid rock d'aire nord-americà. Fresc. Sorneguer. «Van ser tres dies seguits, com un campament molt boig. La meva veu trencada ho sembla encara més. I la convivència va ser com a Gran Hermano. Dorms en una habitació, obres la porta i estàs a l'estudi».

La seva actuació al Palau de la Música el 2013 va servir de colofó de la seva gira anterior. ¿Va ser la seva consagració? «¡Si l'endemà vaig tornar a tocar a l'Oncle Jack! -riu-. El Palau va servir per tenir visibilitat. Mai he tingut ressò mediàtic, malgrat haver fet tres sales Apolo i tocar tantes vegades al festival Barnasants. Sortir airós d'aquest repte va ser més del que esperava».