Lichis es reinterpreta

Miguel Ángel Hernando Trillo Lichis va vestit com un dandi. Confessa que detesta la paraula «canalla». I recorda que ja fa «set anys» que va deixar La Cabra Mecánica; «uns onze» que va publicar amb la seva exbanda «un disc complet», i «uns deu» que va venir a viure a Catalunya «per amor, què si no». Llavors es va posar a treballar com a productor, «explorant el territori del blues, dels grans clàssics del country...», i va tornar així a les seves «primeres influències de l'adolescència». Es va acabar l'amor. Va tornar a Madrid. I va sentir «la necessitat de començar de zero». El fruit de tot aquest periple és l'aclamat disc Modo Avión que dissabte presentarà a la sala Music Hall de Barcelona.

A Terrassa, on es va establir durant aquell «reflexiu» parèntesi, es va mantenir «aliè a aquella enorme foguera de vanitats que és Madrid. Tornar-hi ha sigut el pitjor que podia haver fet. Però com a mínim he tornat a aixecar el cap. Va ser com ajornar una hòstia amb la realitat; amb les conseqüències nefastes de la fama i l'èxit». ¿Qui no recorda la rumba No me llames iluso que va protagonitzar la campanya del Cuponàs de l'ONCE i va eclipsar la resta de mestisses i promíscues peces del disc Ni jaulas ni peceras? Les sinceres lletres de La Cabra Mecánica ja eren llavors corejades pels seus fans fins a les comes.

Lichis va matar La Cabra Mecánica amb el recopilatori Carne de canción. I va adoptar aquest títol com a nom del seu propi segell discogràfic, a través del qual ha publicat aquest recent i intimista compacte que va gravar a Nova York, entre Brooklyn i Manhattan. «L'únic àlbum de la meva carrera del qual no tinc cap dubte a nivell artístic», subratlla.

«Es casi rock & roll», canta i repeteix al final de la primera peça del compacte (Casi rock and roll és el títol d'aquest gran tema). A La Cabra Mecánica sempre hi va haver rock. No van ser les cançons que més van connectar. I és l'estil que ara millor reivindica a Modo Avión, sota l'acurada producció del prestigiós Joe Blaney.

¿Lichis segueix activat en mode avió? «Cada cop més -contesta sense titubejos-. He patit moltes pèrdues a nivell familiar i en el meu entorn d'amistats. I estic en aquell moment d'haver de remuntar experiències traumàtiques després d'haver esgotat totes les espatlles on plorar, haver pres tota la medicació que m'ha dit el psiquiatre, haver fet els exercicis i la meditació que m'ha indicat el psicòleg... Estic en aquell moment en què et queda un llarguíssim camí per recórrer -segueix relatant-. I que saps que només ho pots fer sol. En un viatge el més important és el trajecte; quan vas assimilant experiències, imbuït, ficat en tu mateix».

Lichis s'ha desprès de la tendència cap a la rumba i les músiques llatines per mostrar en solitari el seu costat més anglosaxó. I ha comptat amb un escuder de luxe, César Popo. «Va venir en un moment delicat. Tenia escrites 5 o 6 cançons. I per motius personals estava en una situació bastant difícil. Va ser llavors quan va aparèixer un amic on menys pensava tenir-lo que va saber estirar-me. I sí, a nivell compositiu, també ha sigut important la seva col·laboració -admet-. Recordo sessions maratonianes a Malasaña gairebé sense dormir, sobrevivint a base d'espidifen. És un músic increïble que ha treballat amb Leiva, Quique González...»

Modo Avión té moltes joies. Però potser la més sorprenent és un tema d'ascendència cabaretera titulat Tynkywinky. «És el meu últim retrat canalla. Un reflex de la picaresca del segle XXI. El que en altres ambients anomenen les botineras: arnes de la fama, l'aparença, el poder, els diners». 

Notícies relacionades

La IA és massa simpàtica

La vida més enllà del reggaeton

Vea l'acústic de 'Sortir a espantar' amb el mòbil o

en e-periodico.és