Les arrels d'AC/DC

Aquell melancòlic pensament de Gil de Biedma, «ara que de gairebé tot ja fa vint anys», s'ha de multiplicar a marxes forçades per dos quan es tracta de molts dels clàssics del rock. Com, per exemple, AC/DC, un grup amb un guitarrista, Angus Young, que el mes que ve compleix 60 anys, va vestit amb disfressa d'escolar, i que fa no dues dècades, sinó quatre, que va llançar el seu primer àlbum, High voltage. Un disc que, escoltat en l'actualitat, té aspecte de tendre embrió del que estava per vernir, el poderós hard rock, carn d'estadis, d'aquesta banda reactivada ara amb un nou treball, Rock or bust, i una gira de gran format per a aquest any.

El 17 de febrer de 1975 veia la llum, només a Austràlia, High voltage, un disc que ha causat maldecaps als fans de mig planeta durant molts anys, perquè no es tracta de l'àlbum conegut a Europa i els Estats Units amb aquest mateix títol, sinó d'un treball amb un altre contingut. El High voltage que coneixem a l'hemisferi nord ofereix només dues cançons d'aquell àlbum original, i la resta procedeix del seu relleu, TNT (1976), que, com aquell, només va veure la llum als antípodes. També la portada és diferent: l'original, en què un gos aixeca una pota per orinar al costat d'una terminal elèctrica, a càrrec del dibuixant publicitari Paul Power, va agradar poc a alguns directius internacionals d'EMI i va ser substituïda per la icònica imatge d'Angus Young.

Com els seus següents discos fins al 1978, aquell primerenc High voltage va ser produït per Harry Vanda i George Young (germà gran d'Angus i Malcolm), el tàndem que va portar a l'èxit el grup pop australià The Easybeats, els autors de Friday on my mind i, anys més tard, Love is in the air (John Paul Young). En la seva missió amb AC/DC es van saber posar en situació i potenciar les arestes rockeres d'aquell grup canyer, molt treballador (van gravar el disc en deu dies i deu nits, entre actuacions i viatges), i de formació encara no consolidada. Juntament amb el nucli dur format per Bon Scott (veu, a la plaça inicialment ocupada per Dave Evans) i els Young, hi havia un baixista de permanència molt breu, Rob Bailey, i tres bateries que es van rellevar en les tasques, Tony Currenti, Peter Clack i John Proud.

UNA BALADA / El seu repertori en aquells temps incloïa diverses versions, ja fossin de Chuck Berry (School days, Nadine), Elvis Presley (That's alright mama, Heartbreak hotel) o els Stones (Jumping Jack flash), i el disc s'obre amb un cover, Baby, please don't go, de Big Joe Williams, que proclama les seves arrels en el blues. La resta és material propi que bascula entre el hard rock de dents premudes (She's got balls), la revisió bluesística (Little love), el riff stonià (Stick around) i el boogie (Show business) amb un curiós desviament cap a la balada una mica pretensiosa, d'aires progressius (Love song, que Scott va dedicar a la seva dona, Irene Thornton), terreny que no transitarien en el futur.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Una exhibició d'energia i voluntat no saldada amb cançons capitals. Cap d'elles perviuria en els futurs repertoris. Tebi encara en el terreny compositiu, AC/DC no encaixava tampoc en els corrents del moment, en què el hard rock de Led Zeppelin o Deep Purple havia tocat sostre i s'intuïen canvis. «El grup punk més gran de Melbourne» es va atrevir a batejar Rolling Stone respecte a AC/DC, veient en ells una actitud de tornada als orígens (de carrer, de garatge i cervesera) que contrastava amb el gegantisme dels dinosaures i insinuava una sintonia amb la tendència emergent.

Abans de convertir-se en animal d'estadi, a AC/DC els faltava un bon tros. El 1975, era aquell grup esbojarrat amb un guitarrista que es disfressava de goril·la o Superman. El rock era qüestió d'actitud i les regles de joc no semblaven favorables, com lamentaven en una de les peces, Show business. «Aprens a cantar / Aprens a tocar / ¿Per què els homes de negocis / no aprenen a pagar?».