La 'síndrome Vinader'

Joan Salvat deia en la seva introducció al documental Xavier Vinader, periodista contra la guerra bruta (Sense ficció, TV-3), comentant el risc que va assumir Vinader a l'explicar la guerra bruta del Govern espanyol contra ETA i les connexions amb el feixisme d'extrema dreta en els començaments de la transició: «En el món real, els periodistes que se surten de les versions oficials solen patir represàlies». ¡Ah! Escoltar aquest bonic al·legat des de l'actual TV-3 reconforta. Té mèrit. Paradoxal, si vostès volen. El treball emès, obra de Xavier Montanyà i Àngel Leiró, és una història real, viscuda i soferta per un company periodista. Vaig compartir amb Xavier pupitre i aula, a finals dels 60 i primers dels 70, a l'Escola de Periodisme de Barcelona. No existien encara les glorioses fàbriques de comunicadors universitaris que hi ha ara. Xavier, després de la mort de Franco, es va dedicar de ple a la investigació. Va ficar el nas en llocs on estava prohibit ficar-lo. La Triple A, el Batallón Vasco-Español, el GAL, el crim d'Estat en connivència amb el feixisme d'extrema dreta. El seu nas no es va limitar a ensumar: buscava sempre els importants que hi havia darrere de la pestilència. Va aconseguir testimonis de policies penedits, com el de Francisco Ros Frutos. Va aprofundir en assassinats com el de Yolanda González. Va descobrir canallescos mercenaris, com Jean-Pierre Cherid, nexe entre l'OAS, la internacional neofeixista i les clavegueres mafioses marselleses. I tot això ho va anar explicant a Interviú. També a Primera Plana o a Arreu. Li va costar atemptats a casa seva, amenaces de bomba, visites de sicaris... Es va haver d'exiliar a París -i al tornar, passar una temporada a Carabanchel-, perquè la justícia d'aquí no podia suportar que seguís explicant el que no volien que se sabés. Tot això ho retrata molt bé el documental. Però el més lluminós és la reflexió que, mirant enrere, fa el mateix Vinader: «A partir del meu processament es va instal·lar la síndrome Vinader a les redaccions. L'autocensura. I els empresaris, a la seva: a fer negocis»,

¡Ah! Estimat Xavier, tens raó però t'has quedat curt. Avui ja no hi ha ni autocensura. Avui el servilisme professional és tan mesquí que només triomfa la propaganda, i les relacions públiques, com a mètodes de supervivència. Per cert, en el documental surt l'exhonorable Pujol. Diu, amb grandiloqüència: «¡Vinader és un referent!». Quins pebrots