Una 'Fedra' fora de to al Romea

Tragèdia clàssica d'Eurípides i Sèneca, Fedra va agafar un renovat vol en mans de Jean Racine, el gran autor del segle XVII francès. No el manté ara en la versió que ha presentat Sergi Belbel al Romea a partir d'un dels seus escriptors de cap-

çalera com és Racine. Aquest esperat muntatge, amb una nova trobada entre Belbel i Emma Vilarasau, no ha seguit el triomfal camí manifestat en la seva anterior col·laboració, Els dies feliços, que tornarà al Lliure de Gràcia a final de temporada.

Un profund retrat del desig femení, a partir de l'amor no correspost de Fedra pel seu fillastre Hipòlit que conduirà a un tràgic destí, està servit al Romea de forma massa plana i encartonada. Fa la sensació que l'exdirector del TNC ha estat massa respectuós amb la tradició -sense atrevir-se a un acostament més contundent al públic d'avui- en una posada en escena a la qual falta més energia perquè l'emoció atrapi l'espectador, i no se senti una mica desbordat pels versos alexandrins de Racine com així passa.

Belbel té entre mans un elenc amb intèrprets de llarguíssim recorregut (Emma Vilarasau, Mercè Sampietro, Lluís Soler o Jordi Banacolocha), però la seva interpretació es mou gairebé sempre, fora de to, en un excés de solemnitat. És el cas de Vilarasau, artista de prestigi inqüestionable, que aquesta vegada ha elevat massa el registre. És una Fedra enfervorida en tot moment, que alterna moments brillants (escassos) amb altres de massa exagerats. Tampoc l'ajuden les apari-

cions pel passadís central del pati de butaques que tenen un aire fantasmagòric. A Soler se'l veu així mateix incòmode com a Teseu, el marit traït.

Notícies relacionades

Tractaments estètics per a homes

Sis exconsellers de Cultura recolzen l’Ateneu de la Cançó

CURS DE SAMPIETRO / Xavier Ripoll (Hipòlit), un altre bon actor, es deixa la pell en un personatge poc agraït i aquest esforç s'emporta l'aplaudiment del públic. Qui se'l mereix amb total rotunditat és Mercè Sampietro, que encarna Enona, la criada i confident de Fedra. Ella és qui li aconsella que confessi el seu amor a Hipòlit, en una revelació que exercirà de detonant de la tragèdia.

Sampietro és la que aconsegueix, amb diferència, que el vers alexandrí de Racine arribi diàfan a la platea. Està sempre en el to precís del personatge i dicta un curs de com es parla en escena. Una cosa que no sempre passa avui amb les noves generacions i que no hauria de ser patrimoni de la vella escola.