La lluita (sense fi) de les Guerrilla Girls

Les lluites dels 70 feien malves, el punk ja s'havia pentinat la cresta i els EUA se sumien en la contrarevolució ultraliberal de Ronald Reagan quan una desena d'artistes van encaixar un cop de puny de realitat. Era el 1985 i el Museu d'Art Modern de Nova York havia programat una exposició de pintura i escultura contemporània que va posar el grup a fer comptes. ¿152 homes i 17 dones? ¿De veritat deixarien que aquestes xifres fossin l'epíleg a 20 anys de teoria i pràctica feminista?

Com que les preguntes no eren retòriques, es van encasquetar màscares de goril·la («així ens hem de posar les feministes perquè se'ns prengui seriosament en el món de l'art», va dir, anys més tard, una d'elles), van agafar noms d'artistes mortes per protegir el seu anonimat i se'n vam anar al Moma disposades a avergonyir els seus directius. No van ser els únics a qui van avergonyir amb el seu agulló irònic, els seus cartells i les seves estadístiques incontestables.

De galeries al Guggenheim

Els anys següents, les Guerrilla Girls van ficar el dit a l'ull a galeristes, crítics, comissaris i ­col·leccionistes. «Quan el masclisme i el racisme hagi passat de moda -van escopir en un cartell-, ¿quant ­costarà la teva col·lecció?». Un matí, una galeria es llevava empaperada de cartells. I, l'endemà, forçaven -per insistents no les guanyava ningú- que el Guggenheim canviés una exposició exclusivament masculina. «¿Les dones han d'anar despullades per entrar al Metropolitan Mu­seum? -va vociferar un matí del 1989 la delicada odalisca d'Ingres, tunejada amb una màscara de simi, des d'immensos cartells que passejaven diversos autobusos de Manhattan-. Menys del 5% dels artistes al Metropolitan Museum són dones, però el 85% dels nus són femenins».

El sector -ho deveu haver endevinat- va respondre com s'acostuma a fer: a la defensiva i amb indignació teatral. No obstant, els seus cartells apuntaven a les vergonyes del sistema de l'art més ­enllà dels comptes del gènere. «Les Guerrilla Girls van ser l'última gran ­sacsejada del feminisme radical dels anys 60 i 70, que va insistir que l'art institucional no és precisament un ­terreny d'avantguarda social on hi ha innovació i es pensen les coses -afirma el comissari Xabier Arakistain, mentre passa revista a l'exposició que es va inaugurar divendres al centre Matadero de Madrid i que vindica el llegat d'aquest col·lectiu que ara commemora les seves tres dècades de lluita-.

Per descomptat, en igualtat no és així: l'art contemporani ha demostrat que pot ser un dels bastions del sexisme més inexpugnables. Una cosa és la il·lusió i una altra la realitat».

Aquest grup de superheroïnes clandestines -que tant elaboraven estudis d'història de l'art i d'estereo­tips femenins com cartografiaven les trames masculines que sostenien el món de l'art- també es van esforçar a desbaratar aquestes «fic­cions» que exalcen l'«artista geni» i l'«obra mestra», dos mites que ­sostenen «un concepte d'art que es presenta com a independent del seu context social i històric -afegeix Arakistain-, quan en realitat reflecteix la mateixa foto que el seu entorn i a vegades és pitjor que altres àmbits». Les Guerrilla Girls no van deixar d'assenyalar alguns tics del circuit: excloure del cànon paràmetres considerats tradicionalment femenins; donar tractament de genialitat a senyors, i relegar les dones a una subcategoria d'«art menor», i llepar-se els bigotis davant el festí de milions que podien aportar les obres del gran geni. A mitjans dels 80, amb Wall ­Street als altars, els senyors de l'art tenien clar que no es forrarien amb les performance i experiments comunitaris i feministes dels 70.

Ordre del dia

En el seu ordre del dia d'acusacions, el grup també va disparar contra Broad­way, Hollywood i les relacions econòmiques. «Estimat museu -diu un cartell-: ¡L'art és tan car! ¡Igual que construir nous edificis! ¡Ens queda clar per què no pots pagar un sou digne als teus empleats!». També ho van fer contra el control del cos: «Els republicans sí que creuen en el dret de la dona a decidir sobre el seu propi cos: cabells tenyits i maquillatge, rinoplàstia, líftings, liposucció, implants mamaris (...)». Y contra la impunitat de les agressions sexuals. «Si et violen ja pots relaxar-te i disfrutar, perquè ningú et creurà: el 1988, de les 185.000 violacions que s'estima que es van cometre als EUA, només hi va haver 39.160 detencions, que van resultar en 15.700 condemnes». I contra la violació dels drets humans: «¿Quina diferència hi ha entre un presoner de guerra i una persona sense llar? Resposta: d'acord amb la convenció de Ginebra, un presoner té dret a alimentació, allotjament i atenció mèdica».

¿Y qué diuen les estadístiques tres dècades més tard? «A Espanya la situació és patètica -denuncia Arakistain-. En l'àmbit europeu, prop del 70% dels que tenen una titulació d'art són dones, i la seva presència en col·leccions i programes a penes suposa entre el 10% i el 20%. En art, el sostre de vidre és de ciment». ¿Alguna porta d'emergència a la vista? «Començar a aplicar mesures de paritat, perquè l'article 26 de la llei d'igualtat ja apunta en aquesta direcció i no s'està fent. Incloure les dones en paritat als programes no només no és impossible, sinó que fa l'oferta millor».

La realitat, tossuda, no deixa d'apuntalar els seus arguments. És cert que en els últims temps s'han recuperat artistes oblidades com la nonagenària Carol Rama al Macba, fent bona aquella vella ironia de les Guerrilla que, sent dona, sempre tens l'avantatge que la teva carrera repunti després dels 80. I també és veritat que els centres d'art contemporani estan fent «esforços» per comprar nova obra de forma paritària i per «descolonitzar el museu i trencar amb la visió d'home blanc i heterosexual» (la frase és de Bartomeu Marí, director del Macba). No obstant, ¿algú endevina quin percentatge del total d'expositors van suposar les artistes espanyoles a Arco 2013? El 4,4%.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

L'asfíxia econòmica, no obstant, pedaleja juntament amb una efervescència artística. «A Barcelona hi ha una escena feminista molt viva que està al marge del sistema comercial i convencional, i que incideix i es recolza en els moviments socials -afirma Teresa Sanz, impulsora del concurs FemArt de Ca la Dona, que va titular la seva última edició Cos desobedient-. Fa temps que moltes artistes treballen per crear un llenguatge visual i plàstic propi, que contesti a l'imaginari patriarcal i que plantegi una forta resistència als discursos amb els quals ens volen domesticar a tots. ¡Una imatge alternativa et pot obligar a repensar-ho tot!».

En aquest sentit, Sanz estima que els dards de les Guerrilla Girls no es poden considerar enterrats. «Elles advocaven perquè l'art fos un llenguatge accessible, lliure i universal que comuniqués bellesa, crítica i innovació, i no un àmbit selectiu, minoritari i masclista. El seu posicionament és vigent i referencial per a l'art feminista que vol canviar no solament la situació de les dones, sinó també, i com a conseqüència, el món».