Jane Hawking: «Stephen va ser cruel amb mi, però ja no sento rancor»

Aquesta informació es va publicar el dia 24/01/2015. El contingut fa referència a aquesta data.

Als seus 70 anys, Jane Hawking no ha perdut ni una gota de la dignitat, la flegma britànica i la dolçor en les formes amb què s'ha passejat per la vida. Amb la mateixa paciència infinita amb què va estar 25 anys cuidant el famós físic Stephen Hawking, afectat per una malaltia neuronal degenerativa que li va acabar immobilitzant tot el cos, aquesta setmana s'ha deixat sotmetre a Madrid a una esgotadora agenda d'entrevistes per promocionar Hacia el infinito (Lumen), el seu llibre de memòries, en el qual està basada la pel·lícula La teoría del todo, candidata a cinc Oscars, i on relata com van ser aquelles dues dècades i mitja a l'ombra del geni.

En el perfecte castellà que va aprendre quan estudiava llengües romàniques, fa servir paraules severes per referir-se als comportaments que no li van agradar del seu exmarit, que segons ella va acabar convertit en un tirà en la intimitat. Però les deixa anar serena, sense amargor, com si el seu caràcter temperat hagués aconseguit vèncer tots els rigors que li van tocar viure.

-¿Què la va animar a escriure les seves memòries?

-Vaig sentir que ho havia de fer. Havia passat una etapa molt important de la meva vida al costat d'un personatge tremendament famós, però de qui no se sabia tot, i no volia que algú que no conegués la història real l'expliqués algun dia faltant a la veritat. Només jo sé com van ser  aquells anys. La decisió la vaig prendre quan Stephen i jo ens vam separar, però vaig necessitar un temps per asseure'm a escriure.

-¿Per què?

-Stephen em va deixar el febrer del 1990 per anar-se'n amb una de les infermeres que el tractaven. En aquell moment estava totalment esgotada, rendida, i també dolguda i amargada, perquè m'havia tractat malament, havia sigut molt cruel amb mi. Vaig sentir un rancor molt profund i vaig necessitar uns quants anys per superar-lo. Avui ja no tinc aquest sentiment envers ell.

-¿A què era degut aquell rancor?

-Els últims anys amb Stephen van ser molt difícils. Ell s'havia convertit en una estrella, tothom l'adorava, sobretot les infermeres, que el van convertir en un déu, però els nens i jo vam quedar arraconats, com si no tinguéssim dret a viure amb una persona amb la seva intel·ligència i brillantor. Contínuament hi havia periodistes i càmeres de televisió a casa per entrevistar-lo, i això generava un gran desordre. Era el preu de la fama, però la fama era només per a ell. Per a la resta de la família va ser un autèntic malson. Hi havia dies que els meus fills no podien estudiar perquè la casa era plena de gent.

-Però no va ser vostè qui el va abandonar, sinó ell.

-No ho podia fer, Stephen seguia depenent de mi. Si un dia fallava alguna infermera, era jo qui es feia càrrec de cuidar-lo, com ho havia estat fent sola fins que el 1985 va patir una pneumònia que va estar a punt de costar-li la vida, i que el va deixar sense parla ni cap possibilitat per comunicar-se. Malgrat tot, el seguia estimant i conservava envers ell un sentiment de lleialtat, que encara avui conservo.

-¿Encara avui? ¿Quin és la seva relació actualment?

-Som bons amics. Ja no sento rancor, sinó amabilitat i afecte, i també un inevitable impuls de protecció, que crec que conservaré per sempre. És curiós, però al veure la pel·lícula he recordat com era la nostra relació al principi, i ha sigut molt emocionant per a mi, perquè l'actor que li dóna vida, Eddie Redmayne, s'assembla moltíssim al noi de qui em vaig enamorar fa més de 50 anys.

-Quan això va passar, vostè ja sabia que Stephen Hawking patia una malaltia degenerativa incurable.

-Sí. Stephen i jo ens vam conèixer per la festa de Cap d'Any del 1963. Al cap de pocs dies em va convidar a la seva festa del 21 aniversari. Un mes més tard, unes amigues em van explicar que l'havien portat a un hospital i li havien diagnosticat una malaltia que no tenia tractament i que amb tota probabilitat acabaria amb la seva vida al cap de dos o tres anys. Allò em va impressionar moltíssim. Jo era molt jove i la mort no entrava en els meus plans. No concebia que algú amb la vitalitat de Stephen pogués morir.

-¿Què va passar després?

-En aquell moment encara no estava enamorada d'ell, però m'havia sentit molt atreta per la seva intel·ligència, el seu sentit de l'humor i aquells ulls tan nets i brillants que tenia. Un dia ens vam trobar per casualitat a l'estació i em va convidar a sortir. Vam començar una relació que lentament es va fer més forta. En aquell temps vaig haver de viatjar a Espanya per practicar l'espanyol, perquè estava estudiant Romàniques. I va ser aquí, en concret a Granada, on vaig descobrir que estava enamorada, perquè em passava tota l'estona pensant en ell.

-Es va casar sabent que podia quedar viuda al cap d'un parell d'anys. 

-Sí, però era jove, em sentia forta i vaig pensar que podia dedicar dos o tres anys de la meva vida a intentar que ell estigués el millor possible el temps que li quedés, i qui sap si podia ajudar a prolongar la seva existència. Li vaig dir: «Farem tot el que estigui a les nostres mans per superar la malaltia». Aquella energia em va durar 10 anys. Una dècada després, em vaig veure amb la casa, els nostres dos fills grans i Stephen depenent de mi, i sense cap ajuda.

-¿Ell què deia?

-Durant molt de temps es va oposar que algú em donés un cop de mà a casa. Per a ell, l'únic important era la física, la resta no existia. Realment, el dia del meu casament ens vam casar quatre: Stephen, jo, la seva malaltia i la deessa Física. Aquestes dues últimes presències van condicionar el nostre matrimoni. Quan arribava el cap de setmana, Stephen s'asseia com l'estàtua de Rodin i es quedava immòbil. Jo havia de vigilar que els nens no fessin soroll per no molestar-lo. Després de dies sense dir res, de sobte somreia, obria la boca i deixava anar: «Acabo de fer un gran descobriment per a la física». Així ha sigut la meva vida durant anys.

-¿Ha sigut més difícil viure amb el geni de la física o amb el malalt?

-No sabria contestar, perquè la ­deessa Física i la malaltia han estat les dues cares inseparables de Stephen. Segurament, la meva vida amb ell hauria sigut més fàcil si només hi hagués hagut la Física, perquè almenys m'hauria dit el que passava pel seu cap. Però la malaltia el va fer molt introspectiu, no explicava mai res, només ordenava el que necessitava, i punt.

-¿Com portava ell l'evolució de la seva malaltia?

-Molt malament, i això va ser, potser, el que més m'esgotava, més fins i tot que cuidar-lo. A casa estava prohibit parlar de la seva malaltia, era tabú. No ens volia explicar mai res que tingués a veure amb el tema, ni nos­altres ho podíem fer. Si jo feia algun comentari sobre la seva malaltia, ell reaccionava com si l'hagués insultat. El caràcter de Stephen ho va complicar tot encara més.

-Si pogués tornar enrere, ¿què can­viaria del seu passat?

-Si hagués sabut que la meva vida amb Stephen havia de durar tants anys en aquelles condicions, hauria intentat persuadir-lo al principi de la relació perquè no es tanqués tant en si mateix. Perquè això va ser el pitjor per a mi, viure amb algú amb qui no podia parlar del que més l'afectava. Vaig acabar endevinant els seus pensaments intuïtivament, no perquè ell me'ls expliqués. Entenc molt bé les persones que tenen malalts dependents a càrrec seu. De fet, també vaig escriure el llibre pensant en elles.

-¿Què els diria?

-Més que a aquestes persones, m'agradaria dirigir-me als governs i a tota la societat per recordar-los com viuen els que tenen familiars amb alguna dependència a càrrec seu. Conec multitud de casos similars al meu, i la majoria ho pateix en soledat, amb escassíssimes ajudes. Es calcula que al meu ­país, el Regne Unit, hi ha un milió de menors que han de cuidar adults amb alguna minusvalidesa, i això no hauria de passar, és una qüestió d'humanitat. He viscut amb la preocupació que el meu fill gran, Robert, s'hagi perdut part de la seva infància per ajudar-me a cuidar el seu pare, perquè hi havia dies que jo sola no podia fer-ho tot.

-Stephen Hawking ha dedicat la seva vida a buscar una teoria que unifiqui totes les lleis de la Física, la famosa teoria del tot. ¿Vostè què ha buscat en la vida?

-Ser feliç i fer feliç els que estaven amb mi. Sentir amor i donar-ne, no solament entre dues persones, sinó amb tothom. Aquesta ha sigut la meva teoria del tot.

Notícies relacionades

Les millors frases de Stephen Hawking

El físic britànic Stephen Hawking mor als 76 anys

-¿L'ha trobat?

-Avui sí. Puc dir que estic satisfeta amb la meva vida. H