El poeta amb micròfon

En l'últim poemari de Joan Margarit hi ha sis paraules, les del títol, Des d'on tornar a estimar, que es repeteixen cada poques pàgines. Aquest és el fil central del llibre, assegura, més que aquells temes constants, la pèrdua dels fills, el pas del temps, el pes de la vellesa, amb què ha ocupat l'espai que els lectors de poesia en català reservaven fa uns anys a un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés. «El nucli -explica Margarit, afònic entre entrevistes i recitals- és l'amor en totes les seves variants, que està fet de bondat i d'adoració. Hem inventat normes per ser una bona persona, des dels manaments fins al que és políticament correcte, però això no és la bondat, la bondat és a l'altre costat, on aquests poemes volen arribar».

Aquest lloc des d'on estimar, afegeix, «canvia constantment i per això sempre has d'estar per­seguint-lo». I si no és un lloc precís, si hi ha un temps des d'on trobar-lo. «La infància i la vellesa. Entremig la vida té moltes turbulències, amb dies en què tan sovint plou com fa sol. Però la infància i la vellesa són com aquells dies de Barcelona en què surts i des d'on estiguis veus el mar amb una atmosfera transparent, i aquell dia creus que estàs més a prop de veure què és la ­ciutat. És el que et pot passar quan et fas vell, si tens cultura i bona fe».

El Margarit entrevistat no és molt diferent del Margarit llegit. Es troben a mig camí. L'entrevistat defuig tant de la resposta fàcil com el poeta evita escriure en «una llengua inventada». «Intento que sigui la mateixa llengua que parlo la que escric, cosa que no és fàcil. Tinc una petita fe prèvia que, si no, seran mentida, segurament». Però a Des d'on tornar a estimar apareix també un Margarit emprenyat amb el país. Haver elegit rescatar per a la seva poesia el català que li van voler robar de nen l'ha deixat, escriu en un poema, «a mercè d'una gent que era la meva». Una càrrega sota la qual no sembla còmode. «Aquest poema va en contra del cofoisme; comences dient que has salvat la llengua i això et pot portar a un idealisme molt nociu, a acabar dient que és la més meravellosa. Però ja sé on estic, ¿eh? Els meus polítics no són millors que els de Madrid».

Notícies relacionades

Eduard Fernández, Premi Nacional de Cinematografía

El Taller de Músics va gestionar una denúncia interna per assetjament

A la sobrecoberta del llibre apareix un Margarit en ple recital, micròfon a la galta i gest que, observa, té una semblança amb el soviètic Ievgueni Ievtuixenko. Aquest poeta amb micròfon, amb tribuna i veu pública, s'indigna amb els que li retreuen la seva antologia de Joan Vinyoli («em diuen que l'he destrossat»), amb els polítics catalans, amb Barcelona, «desolada ciutat que fas de puta», conclou en un dels seus poemes més vehements.

«¿Però és que no podem tenir una lectura pròpia de les coses? Perquè jo digui que Convergència és un partit que té encausats, que aquests tan dolents de Madrid han hagut d'indultar els d'Unió que eren una colla de xoriços, que un senyor que ha sigut durant anys el segon de Pujol no sabia el que estava passant al Palau, que ningú m'ha demanat perdó per haver-me robat els quartos, ¿això és anar en contra de Catalunya? És la de­fensa de tota aquesta colla de xoriços que quan aixeques una veu ­crítica diu que ets un derrotista. ¿Podem explicar per què dos partits polítics com CDC i ERC, tan pròxims que es podrien intercanviar, no hi ha manera que s'entenguin -aclariment; Margarit diu això fins i tot hores després de la reunió Mas-Junqueras- i, a Madrid, PP i PSOE als cinc minuts s'entenen en les coses elementals? Això vol dir que allà tenen una altura de mires que no tenen vostès. És així de senzill».