Històries anònimes

Malgrat el que pugui indicar el seu cognom, el director i productor Uberto Pasolini no és parent de Pier Paolo Pasolini, sinó de Luchino Visconti. (En concret, el director d'El gatopardo va ser el seu oncle avi). Però Uberto Pasolini no té problema a assenyalar que, com a cineasta, prefereix Pier Paolo Pasolini: «Visconti estava interessat en el melodrama. La seva cultura és la cultura del melodrama italià i la gran literatura centreeuropea: Mann, Proust… I a mi m'agraden les històries de cada dia. Si he de decidir entre fer una pel·lícula sobre Lluís II de Baviera o sobre el seu enllustrador, prefereixo fer-la sobre l'enllustrador», diu el cineasta.

L'home rere la idea de Full Monty, pel·lícula que va produir, acaba d'estrenar a Espanya una segona cinta com a director, Nunca es demasiado tarde, sobre petits herois anònims i històries que gairebé ningú vol explicar. El protagonista és John May (fabulós Eddie Marsan), funcionari londinenc la tasca del qual consisteix a localitzar els familiars de les persones que han mort soles. «Vaig llegir una entrevista amb una senyora que té aquesta feina al barri de Westminster, a Londres. I em vaig decidir a investigar. Vaig passar sis o set mesos amb persones dedicades a això. Vaig anar a veure cases buides on havia mort algú, a la recerca de signes d'algun contacte amb una altra persona. Vaig assistir a funerals, cremacions… La visió d'una tomba sola impacta. I a Anglaterra hi ha milers de funerals cada any als quals no va ningú», explica.

Pasolini buscava respostes a una situació social, però també personal. «Els últims anys arribo a casa i, de vegades, estic sol. M'he divorciat. I malgrat que veig les meves filles cada dia, algunes nits es queden a casa de la seva mare. Entrar en una casa després de 20, 25, 30 anys de vida en comú, i que no hi hagi ningú, és dur». El productor-director necessitava fer aquesta pel·lícula per explorar les arrels de tanta soledat. Amb sort, qui vagi a veure Nunca es demasiado tarde es farà les preguntes que es fa Pasolini: «¿Per què no et dónes més i per què no intentes incloure els altres a la teva vida? ¿Com es pot viure en una ciutat, tenir algú vivint a l'esquerra, a la dreta i al davant i no saber què fan?».

Soledat digital

Notícies relacionades

El misteri de l’escultura de Dalí que va aparèixer de la nit al dia en un ajuntament i de la qual ningú no vol parlar

Nahuel Forchini, escultor: «La meva mare va assistir només a una classe de Dalí, i va dir que era un desastre com a professor»

Per al cineasta, un dels problemes essencials és aquesta cosa «bonica però horrorosa» anomenada internet. «Afecta els vells, però també els joves, que es pensen que tenen relacions verdaderes a través de la màquina. Els joves que fa 20 anys eren tímids, havien de sortir de casa, esforçar-se, superar les seves pors. Ara es poden amagar a casa i creure que tenen relacions per la xarxa. Però aquestes relacions no són verdaderes, i acabaran més aïllats».

Nunca es demasiado tarde té el reclam del premi al millor director a la secció Orizzonti de Venècia. I el boca-orella serà, segurament, bo: la pel·lícula pot tocar la fibra. Però Pasolini sap que no es repetirà un fenomen com el de Full Monty. «Això passa una vegada a la vida». Va ser ell qui va tenir la idea de barrejar el concepte de striptesase amb un grup d'obrers a l'estil del film Riff-Raff de Ken Loach. «De fet, vaig pensar a donar el projecte a Loach, però després vaig pensar que ell no beu prou vi per tenir l'esperit que jo buscava».