'Herr' Cuní empenyent el mur

No és una data a l'atzar -ens deia Josep Cuní (8TV)- l'elecció del 9-N com a dia de la consulta o festival participatiu: «És que un 9-N de fa 25 anys a Berlín va caure un mur, i diumenge (avui) sabrem si també caurà el mur d'aquí». Home, ben mirat no és exactament així: a Berlín, el 1989, va caure un mur que separava; és a dir, va caure per unir. Però en qualsevol cas jo agraeixo, com a espectador, que Cuní s'hagi mogut de la cadira i se n'hagi anat a Berlín. No és precisament la mandra una de les seves característiques. Tot al contrari. Sap impulsar, dinamitzar, prendre la iniciativa, i això és un servei a l'audiència que s'ha de ressaltar molt en positiu. En aquest viatge al Mur ha confrontat dues criatures: Astrid, senyora que va viure gairebé tota la vida al Berlín oriental, i José, fotoperiodista xilè que va arribar a l'illa del Berlín occidental fugint del dictador Augusto Pinochet. Asseguts tots dos amb Herr Cuní, van coincidir en el mateix diagnòstic: el que queda del Mur s'ha convertit en un xou, una espècie de Disneyland, un lloc per fer-se la foto a l'estil souvenir. El que va significar el Mur, i sobretot, les conseqüències que ha provocat la seva caiguda -el capitalisme salvatge ara ja cavalca sense fre, i aquí queda el trist paisatge en què ens han ficat- són qüestions que no es plantegen les manades de turistes que hi van carregats amb les càmeres. Astrid deia: «Els de l'Est no volíem la unificació d'Alemanya, ni la caiguda del Mur. Volíem un socialisme millor, i amb més llibertat». ¡Ah! Astrid coincidia, segurament sense saber-ho, amb la profunda i lluminosa anàlisi del catedràtic Josep Fontana en la seva imprescindible obra Por el bien del imperio: «El que volien no era la unió a l'Alemanya occidental sinó un nou socialisme democràtic en la línia del que Gorbatxov proposava a la Unió Soviètica».

LES ESTRELLES DELS NOTICIARIS

LES ESTRELLES DELS NOTICIARISC+ ha començat a emetre una reflexió sobre la tele mateixa (Las caras de la noticia). Hi surten totes les estrelles dels informatius, des dels històrics, fins als d'avui dia. Al ser una reflexió que sorgeix d'ells mateixos, es tendeix a la tendresa i al meliquisme. És natural. A mi m'ha agradat Pepa Bueno. Per guerrera. Per catàrtica. Per crítica. Deia: «¿I on era el nostre periodisme d'investigació quan vèiem, per exemple, com s'inflava la bombolla immobiliària, i com anava camí d'esclatar?». Efectivament. El còmode autisme.