La saga '[REC]', vista per Jaume Balagueró
El director relata a EL PERIÓDICO en primera persona la història de l'exitosa sèrie de terror, la quarta i última entrega de la qual s'estrena divendres
![Tràiler de ’[•REC] 4 Apocalipsis’.](https://estaticos-cdn.prensaiberica.es/clip/d223f85e-ae90-48dd-a553-be5be0e7d5f3_mobile-ep-aspect-ratio_default_0.jpg "Tràiler de ’[•REC] 4 Apocalipsis’.")
Tràiler de ’[•REC] 4 Apocalipsis’. /
Fa set anys, Jaume Balagueró i Paco Plaza van sacsejar els fonaments del cine de terror amb [REC], un original malson de sang, virus i zombis rodada amb càmera subjectiva a la manera d’un programa de telerealitat, amb la reportera Ángela Vidal (Manuela Velasco) intentant sobreviure entre hordes de morts vivents. Ningú, ni els seus propis creadors, es podia imaginar que aquell viatge a l’infern en una finca règia de l’Eixample barceloní acabaria sent un fenomen universal, amb remake americà inclòs i tres entregues més. L’última, [REC]4, arriba avui a les sales de cine després d’haver inaugurat l’última edició del Festival de Sitges, en un fi de festa zombi ambientat en un vaixell rovellat en alta mar. «És un regal per als fans de la sèrie», afirma Balagueró, encarregat de tancar-la en solitari després que Plaza hagués dirigit, també sol, la tercera entrega.
[REC]4 funciona com a continuació directa de la segona part, amb Ángela Vidal que es desperta en un vaixell on un grup de científics investiguen el virus zombi per intentar trobar-hi una cura. Balagueró, malgrat tot, abandona l’exitosa estratègia de la càmera subjectiva de les dues primeres entregues a l’entendre que la fórmula «ja no donava més de si», i ofereix a canvi una festiva celebració de sang i xiscles, de múscul i claustrofòbia. Un entreteniment en estat pur.
Per commemorar el final d’una de les sagues més fructíferes del nostre cine, sorgida de la factoria Filmax, aquest diari va voler llançar una proposta al director de Lleida: que fos el mateix qui evoqués, en primera persona, la història i els detalls de cadascuna de les quatre entregues de [REC]. Acceptat aquest repte per part de Balagueró, siguin benvinguts al seu infern zombi .
«El nostre tren de la bruixa»
«La primera entrega de [REC] va ser un experiment, una cosa que el meu amic Paco Plaza i jo feia temps que modelàvem. Buscàvem la fórmula per fabricar una mena de tren de la bruixa, una pel·lícula que fiqués els espectadors dins del túnel i els guiés fins a la foscor, sense sortida, sense marxa enrere. Una experiència de por subjectiva en què els espectadors no veiessin l’horror davant els seus ulls, sinó que l’experimentessin.
Durant mesos vam preparar els ingredients: el format de la telerealitat, una reportera i la seva càmera, una dotació de bombers, una genuïna història de terror sobre un virus desconegut que transforma la gent en monstres i una escala de veïns gairebé de debò.
Després va venir el condiment: un rodatge especial en què la idea de l’espontaneïtat i la veracitat prevalgués sobre totes les coses. Actors no coneguts, capaços d’improvisar, una reportera de debò (Manuela Velasco) retratant una realitat de mentida però amb aparença de veritat, plans llarguíssims, sense manipulació, com si la història passés davant els nostres ulls en temps real. No tallar mai, passés el que passés. I un guió gairebé inexistent per als actors, que els deixés a mercè de les mil trampes inesperades que els havíem de parar.
Llavors vam decidir especiar-ho tot amb tocs d’horror suggerit, la implicació de l’Església, les coses demoníaques, el misteri fosc que s’oculta en un àtic... Així que la recepta estava a punt. Ja només ens faltava el toc final. Una última aparició inesperada, un regust inesperat que sobrevé en l’últim moment. Un ésser impossible, pertorbador, la pura encarnació de la por. ¡La Niña Medeiros!
Acabat de treure del forn, vam donar a provar el resultat. I va resultar, per a sorpresa nostra, que la cosa funcionava. Va funcionar de meravella en la seva estrena en el festival de Venècia i el mateix va passar a Sitges. La bogeria. La veritat és que, quan estàvem fent la pel·lícula, no teníem gaire consciència que algun dia arribés a estrenar-se. Teníem dubtes. Era una pel·lícula massa especial, massa experimental. Però la recepta era correcta i aquell experiment es va convertir en un èxit. Mirant-ho avui amb perspectiva, flipes en el que es va acabar convertint».
«Un altre joc, la mateixa diversió»
«No vam trigar gaire a plantejar-nos donar continuïtat a la nostra joguina, ampliar-la. Volíem seguir divertint-nos i que els espectadors seguissin divertint-se amb nosaltres. Vam mantenir alguns ingredients (la mateixa escala de veïns, el mateix horror infecciós) i en vam canviar d’altres (la reportera i els veïns van ser substituïts per un equip d’intervenció armada que venia al rescat). Vam multiplicar les càmeres i els punts de vista, creant d’aquesta manera un joc de miralls impredictible: la càmera de l’equip de rescat, les minicàmeres adaptades als seus cascos i encara una altra més per a uns adolescents capritxosos i díscols disposats a ficar-se en embolics i gravar-ho tot.
El que només vam suggerir en la primera recepta es va fer ara molt més evident. Els dimonis van aparèixer, els secrets inconfessables van sortir a la llum. La realitat es va multiplicar en un joc de miralls inesperat. La criatura de l’àtic va tornar. I amb ella una nova abominació, una larva gegant que viatjava de boca en boca i que potser, només potser, contenia al seu interior la resposta del misteri. La fórmula de por subjectiva es va convertir en un còctel que afegia nous matisos: acció, fantasia, criatures monstruoses de naturalesa incerta...
El joc aquí era un altre, s’havia ampliat. Però seguia sent això, un joc. I el regust final seguia sent el mateix: la pura diversió».
«Violència festiva, humor, idil·li»
«La tercera entrega va arribar de la mà de Paco Plaza en solitari. Jo en aquella època estava fent altres plats ben diferents, altres gustos... Així que Paco va agafar els comandaments de l’assumpte i es va posar mans a l’obra per convertir la nostra recepta en la base d’un menú molt més gran, el del banquet d’un casament multitudinari. Adéu a l’escala de veïns, a la reportera i als bombers. ¡Això era una altra cosa!
El gran casament, les instal·lacions per a la festa, els vestits elegants, els aperitius... Conscient que la clau de la nostra aventura havia de ser no repetir mai la mateixa recepta, Paco va acabar abandonant el punt de vista subjectiu de l’obligat vídeo de casament (i senya d’identitat narrativa de les dues anteriors entregues de [REC]) i es va llançar sense complexos, gairebé sense xarxa, a una nova i fastuosa combinació d’ingredients: violència festiva (l’ocasió obliga), humor i romanticisme, humor deliciós i negre i moltes cançons impagables: d’Eloise, de Tino Casal, a Gavilán o paloma, de Pablo Abraira…
El resultat final va ser un menú deliciós i diferent, encantador i trencador, una delícia de sabors. Però, més enllà d’això, el regust era inequívocament el nostre, el de sempre. Una altra cosa, però pur [REC]».
«L'objectiu: passar-ho bomba»
«Aquesta és l’última, la que tanca l’aventura. I per celebrar-ho hem volgut muntar una bona festa de comiat. El tren de la bruixa de la primera entrega l’hem convertit en una muntanya russa de parc aquàtic. I en aquesta nova recepta hi hem introduït nous ingredients: aventura, thriller, suspens, supervivència. Remenar i deixar refredar.
Un vaixell rus en quarantena, el virus que s’amaga i espera, una tempesta que s’acosta... El malson està servit. I enmig de tot plegat, la nostra vella coneguda, la ingènua periodista que va entrar en aquell edifici de l’Eixample buscant un reportatge i es va trobar de cara amb l’infern. Ara estarà disposada a tot per escapar-se i sobreviure, per armar-se fins a les dents i deixar a tothom molt i molt clar qui segueix sent aquí, set anys després, la verdadera protagonista.
[REC]4 és una festa furiosa, irònica i desacomplexada: una joguina on totes les peces de les altres parts de la saga s’uneixen per fer clic i arribar a la diversió pura. Hi haurà fans que diran que no s’assembla als dos primers [REC], però jo els diria: no espereu res, disfruteu del que trobeu. La càmera subjectiva funcionava molt bé al principi perquè, narrativament, estava plenament justificada. Però aquí ja l’hem abandonat perquè si haguéssim seguit explotant la màquina, hauria deixat de funcionar. El resultat s’hauria vist forçat.
Notícies relacionades¿I per què un vaixell? Perquè teníem clar que havíem de sortir de l’edifici fos com fos, però al mateix temps havíem de mantenir les senyes d’identitat de la saga: la sensació de claustrofòbia, d’estar atrapat, de no poder sortir. I un vaixell enmig de l’oceà és un lloc del qual no et pots escapar. Un lloc claustrofòbic, opressiu, caòtic. El marc ideal per a la nostra muntanya russa en alta mar.
La fórmula és diferent, una altra vegada. Però l’objectiu és el mateix de sempre: passar-s’ho bomba. Vosaltres i nosaltres. Seguim jugant».
