Josep Fontana «Mil anys ens han anat fent diferents»

Josep Fontana (Barcelona, 1931), historiador i mestre d'historiadors, ha multiplicat la seva productivitat una vegada jubilat. Després de dues visions tan globals dels últims 60 anys com Por el bien del imperio (2011) i El futuro es un país extraño (2013) demà arriba a les llibreries La formació de la identitat. Una història de Catalunya (Eumo).

-¿És un assaig sobre l'existència continuada d'una identitat...

-D'alguna manera ho és.

-...o una història general de Catalunya actualitzada i per a un públic format però no especialista?

-Després de la manifestació de l'11 de setembre del 2012, quan es va produir aquella reacció, molt espontània, de la gent, que va agafar els polítics per sorpresa, la meva idea era explicar per què s'havia produït aquell fenomen. Que la gent s'adoni que no és una qüestió dels últims dos anys, sinó dels últims 500 anys. I també m'adonava que hi ha molt bona investigació que no arriba a la gent i que volia recollir en un llibre que es pugui llegir.

-¿Quines característiques té aquesta identitat catalana? ¿Quan es desenvolupa i per què es transmet?

-El pes desequilibrant que té Barcelona que dóna des del principi al país la possibilitat que el desenvolupament es produeixi sempre mirant cap a l'exterior. És un país on no hi ha grans fortunes, ni grans magnats feudals com a Castella ni grans fortunes urbanes com a Itàlia. D'aquest equilibri, d'aquesta mediocritat conjunta si vol, neix la possibilitat de créixer com ho fa. Tot això crea una societat que negocia, i això dóna com a primera característica donar un paper fonamental a les Corts. I molt aviat es crea una Diputació que manté el control sobre la conducta i la política del rei. Es crea des de molt aviat un tipus de govern que genera unes constitucions i un tipus de drets que la gent coneix perquè els dóna garanties. Que els garanteix coses tan importants com no poder ser castigats sense judici previ. Això és una cosa que els militars castellans no entenen. O no haver d'anar a la guerra més en defensa del país. Això durarà: al segle XIX la gent no entén que ha de fer el servei militar.

-Institucions, però també una consciència: indica que, si no es parla de nació encara, sí de pàtria i terra. 

-Hi ha aquesta idea que aquesta és una societat en què la gent té drets. Per això s'hi senten identificats, i cada vegada que es vol canviar això es produeixen protestes.

-Parla d'una revolució catalana que va de 1480 a 1706.

-Amb la suma amb la Corona de Castella el sistema podria haver desaparegut i haver-se provincialitzat. I el que hi ha és tot un intent de mantenir-ho, desenvolupar-ho i actualitzar-ho.

-Vostè planteja que aquesta evolució passava per una democratització gradual i un condicionament a la transició al capitalisme.

-Les institucions es van democratitzant, fan fàcil l'accés de capes de la societat que en una societat estamental no tindrien cap paper. La gent sent que viu en una societat amb menys diferències verticals.

-¿Com definiria el règim que se suprimeix el 1714?

-És un sistema amb uns jocs de garanties legals, si no constitucional, sí preconstitucional. I en un moment en què aquesta societat està en ple progrés, d'embranzida econòmica considerable, que la fa reivindicar no ser coartada.

-Aquest és el consens actual entre els historiadors catalans. Però a l'altre costat se segueix parlant de la modernitat i el progrés portat pels Borbons després de suprimir unes obsoletes romanalles medievals.

-És que no ho eren. Aquesta societat s'estava transformant. Funcionava, i per això la gent manté la seva adhesió durant tot el segle XVIII. El mite del progrés borbònic és una bestiesa. Els Borbons fan que Espanya, que encara era una gran potència, passi a ser una ruïna el 1808. I allò que a Barcelona es lluitava per la llibertat de tot Espanya... El que passa és que són conscients que la llibertat d'aquí depèn que allà també n'hi hagi. D'aquí surt, en la burgesia, la idea de fer una nació espanyola en què les llibertats siguin equivalents.

-I aquí vénen els següents capítols. El fracàs dels projectes il·lustrat i liberal.

-El projecte de fer una nació espanyola rebutja la idea que el que es necessita és subjectar la gent d'aquí a les lleis de Castella. Aquesta burgesia al segle XIX renuncia a la llengua i té aquest entusiasme perquè volen construir una cosa nova.

-Afirma que el fracàs del projecte liberal era inevitable perquè no es podien fusionar dues societats diferents amb mentalitats diferents.

-Vilar explica que el gran drama és que es creen dues societats que funcionen a velocitats diferents, que són diferents, una d'agrària i una altra d'industrial en què es desenvolupen per exemple els primers sindicats als anys 40 del segle XIX.

-Vostè destaca els orígens populars del catalanisme. Abans Pitarra i Almirall que els Jocs Florals.

-La consciència del que es va perdre perviu en un medi popular, abans que la burgesia comenci a mirar cap enrere per crear mites. I els soldats es troben amb problemes amb els seus superiors, el funcionari que reclama els impostos sol ser castellà... En el teatre popular bilingüe el castellà es reserva a personatges ridículs, pretensiosos i autoritaris. Les coses vénen de sota, i no canviaran fins a finals de segle, quan la burgesia veu que no té res a fer en la política castellana.

-En molts moments del llibre, referint-se a fenòmens molt allunyats, apareixen algunes frases que podrien ser vigents avui mateix. Parlant del compromís de Casp, parla de la reiterada tendència de les classes dirigents catalanes a fer passar pel davant els seus interessos.

-Això passa sempre.

-¿I ara?

-Em nego a fer profecies. Pot sortir qualsevol cosa. L'única cosa que és segura és que no sortirà cap dels dos extrems. No és veritat que farem no sé què, una declaració d'independència, i ens posarem a negociar. No. No hi ha cap Govern possible a Madrid, de dretes o d'esquerres, que es pugui permetre negociar una declaració d'independència. I l'altre; la il·lusió dels polítics espanyols que tot això és com un deliri, com una malaltia, que passarà i que tot seguirà sent com abans. No. Res serà com abans. Perquè si alguna cosa important va passar l'11 de setembre del 2012 és que va ser la gent la que va dir que n'estava fins als nassos.

-Una altra, referint-se a la segona guerra carlista: «Madrid no entén res»...

-La societat castellana a la baixa edat mitjana té un problema considerable, el de les tres religions. En lloc de tolerància, és un problema. Nosaltres no ens en salvem tampoc, però això no marca tant la nostra cultura. La paraula raça és una paraula d'origen castellà en qualsevol llengua del món. Raça era un defecte en un teixit. I es transmet aquest significat a la raça de moros i jueus. Aquest fil d'intolerància el que fa és que no acabin mai d'entendre que els altres parlin d'una manera diferent, que siguin diferents. O que vulguin tenir unes formes de vida diferents. No ho entenen. I aquest no ho entenen el veus cada dia. Han sigut educats per no entendre res. I qualsevol cosa que se'ls posi al davant... Ara em diuen que sóc un vell estalinista que s'ha fet nacionalista. Quan vaig entrar al PSUC era tan nacionalista com ho sóc ara. El programa del PSUC parlava d'autodeterminació. Sé que algunes coses que he escrit irritaran. Però editar el llibre només en català ajudarà que el llegeixin menys.

-¿No hi haurà traducció?

-He dit que no. Volia explicar coses a gent que té la mateixa cultura, que ha tingut les mateixes experiències, que s'ha trobat amb els mateixos problemes i amb qui tenim una visió del món compartida, que és el que acaba fabricant tota aquesta identitat.

Notícies relacionades

El retorn digital de ‘Sálvame’

Elefantes canten sense complexos a l’amor romàntic al Palau

-¿Es rendeix? ¿No hi ha res a fer?

-No és això només. He escrit aquest llibre pensant en lectors catalans. Si he de fer els mateixos raonaments a lectors castellans, l'hauria de reescriure completament. I no sé si val la pena l'esforç.